La fi d’un somni que era la Unió Europea Resposta

Victor Solé Ferioli
Comissionat de Relacions Internacionals del Colpis. Actualment treballa al Parlament Europeu
@sule25

Rahma El Badaoui
Political Scientist and MA in Internacional Relations
@relbadoui

“Hi havia un somni que era Roma”, li diu Màxim Dècim Meridi a la germana de l’emperador Còmode a Gladiator, l’èpic pèplum de Ridley Scott. Seguint les paraules del general convertit en gladiador a través de la música de Hans Zimmer, podríem dir que hi havia un somni que era Europa.

Un somni que s’ha vist truncat en els últims anys amb una sèrie de crisis que han destapat greus problemes estructurals en la integració de la Unió Europea. Unes crisis, que tot i l’optimisme que es respira en els últims mesos i l’opinió positiva dels europeus respecte la situació econòmica europea des del 2007 amb l’esclat de la crisi econòmica i financera, encara no s’han superat.

En els darrers deu anys, però, ningú diria que s’hagi avançat en la integració europea, més aviat al contrari, i que les institucions europees han estat paralitzades durant aquests anys crítics. No obstant això, s’ha aprofundit en l’harmonització del seu mercat interior en quant a finances (el marc legal de la MiFID n’és l’exemple més palmari). S’ha atrevit a crear una Autoritat Europea del Treball, que coordinaria les polítiques laborals del continent, tal com afirma la Comissió. Està accelerant en la finalització de la seva unió bancària, establint un sistema únic de garantia de dipòsits. Desitja acabar d’aprofundir en la unió de mercats de capital. S’ha alçat, juntament amb la Xina de Xi Jinping, en far del lliure comerç internacional en front als Estats Units proteccionistes de Donald Trump –tancant acords comercials amb Canadà, el Japó, i a punt de tancar-ne d’altres amb Singapur, Austràlia, Nova Zelanda i el Mercosur–. Sap el que vol en quant al Brexit (garanties pels ciutadans europeus a la Gran Bretanya post-Brexit, i reciprocitat pels ciutadans britànics a la UE-27; el territori d’Irlanda del Nord a la unió duanera per a mantenir una frontera oberta amb la República d’Irlanda; la capacitat de la City londinenca de fer tractes amb el mercat interior europeu; un acord de lliure comerç especial i privilegiat; i moltes altres coses) davant d’un govern britànic dividit i que no ha sabut liderar aquesta crisi des de juny de 2016. I tot i així pateix el descrèdit de molts dels seus 500 milions de ciutadans.

Un dels principals factors d’aquest descrèdit i desencant és la percepció dels ciutadans de sentir-se desproveïts del poder i de la capacitat d’influir en les direccions polítiques de les institucions i govern de la UE. Es va intentar corregir amb la introducció del sistema dels Spitzenkandidaten, és a dir, la vinculació del candidat guanyador de les eleccions al Parlament Europeu amb la presidència de la Comissió Europea. El resultat ha estat, la politització de forma exponencial, del rumb que prendria la Comissió sorgida de les eleccions legislatives europees del maig de 2014. La Comissió Juncker, tot i posseir membres socialistes i liberals, ha estat molt lleial als governs del Partit Popular Europeu, és a dir, dels partits populars nacionals: la CDU de Merkel, el PP de Rajoy, fins i tot el Fidesz d’Orbán. Per contra, ho ha estat menys amb els Estats membres governats per socialistes i liberals, i molt dur amb els membres governats per partits no alineats amb cap de les tres principals forces polítiques continentals. Que la Comissió Juncker hagi estat tant crítica amb el Regne Unit que gestiona el seu Brexit, o amb la Polònia governada pel partit nacional-catòlic Llei i Justícia, no respon a la mera necessitat d’imposar el domini de la llei europea (que posseeix la primacia en tota la Unió, per sobre de les legislacions nacionals dels estats membres) sinó a una motivació ideològica i estratègica política del PPE: semblar un partit europeu fidel als idearis dels pares fundadors, obert a un aprofundiment de la integració continental sobretot en qüestions econòmiques –tot i les diferències en el seu interior–.

Els partits europeus segueixen patint un gran nivell d’heterogeneïtat per qüestions com les diferents cultures europees, llengües, maneres de fer, punts de vista, però la idea d’una Europa més integrada pesa més que aquesta diversitat, necessària i enriquidora.

L’experiment dels Spitzenkandidaten podria repetir-se el 2019, per la insistència del Parlament Europeu i perquè qualsevol intent de rebaixar la capacitat d’influència ciutadana es percebria com una retrocés en la transparència. El colegislador que representa la legitimitat de la ciutadania europea (en singular) s’ha mostrat molt fort amb aquest sistema, ja que obliga el Consell Europeu (ens col·legiat dels caps d’estat de govern dels estats membres de la UE) a tenir en compte el guanyador del sufragi, i esperar que sigui el Parlament a que voti el nou president de la Comissió, convertint-se aquest en una mena de primer ministre de facto. Juncker, en el darrer estat de la Unió, al setembre de 2017, va afirmar que el futur rau en un sol president, el de la Comissió, i en una possible fusió del Consell Europeu amb el Consell de la UE (o Consell de Ministres), que posseeix les legitimitats de les ciutadanies europees (en plural). Aquesta boutade va enfurismar els més escèptics i va espantar molts crítics, ja que suposaria la creació d’una entitat confederada pràcticament de jure, en què el seu executiu (la Comissió) buscaria incrementar els seus poders, els quals es veuen avui en dia frenats pel pes dels estats membres, que lideren i consensuen el destí de la Unió des del Consell coordinat pel polonès Donald Tusk.

El 2019 també veurem alguns canvis rellevants en la situació dels partits polítics europeus. És probable que el PPE quedi com a principal força conservadora, amb més pes encara de la CDU d’Angela Merkel, que ha tingut una política molt activa a l’hora de col·locar tècnics alemanys en llocs clau de l’administració institucional europea, sobretot a les secretaries generals del Parlament, del Consell, del Servei d’Acció Exterior, i ara a la Comissió (no sense crear una greu crisi institucional entre la Comissió i el Parlament). Per la seva banda, els socialdemòcrates podrien veure la inclusió de la Syriza grega a les seves files, i el Partito Democratico italià podria crear, juntament amb la République en Marche d’Emmanuel Macron i Ciudadanos, un gran partit social-liberal. Encara no sabem què faran la Lega i el Movimento Cinque Stelle (M5S), nous partits amb possibilitat de governar Itàlia –la tercera economia de la zona euro– i que actualment estan alineats en partits menors dins del Parlament Europeu. No ens hauríem d’estranyar si la Lega s’apropa a Llei i Justícia i el M5S acaba en un grup més crític que escèptic (tenint en compte el seu discurs vers UE en la campanya del 4M).

I és que a Itàlia el somni europeu ha acabat en galleda d’aigua freda. Itàlia va haver de gestionar, sola, la crisi dels refugiats, juntament amb Grècia, mentre la Comissió no prenia cap actuació concreta i els altres estats es barallaven sobre les quotes. La gran afluència d’immigrants subsaharians vers Lampedusa va acabar amb un acord opac entre el ministre de l’Interior del moment, Marco Minniti, i el govern libi per a frenar (per totes les vies possibles) tal afluència. Les crítiques dels col·legues europeus no van agradar als italians. A més, la mala gestió dels primers anys de la crisi financera ha fet que Itàlia posseeixi el 25% dels crèdits morosos (non-performing loans, o NPLs), fet que la converteix en gairebé impossible de rescatar si el país entra en fallida. Un cop Merkel pot governar amb l’SPD un seu quart mandat, Itàlia és ara mateix el problema més gran per la UE. I el cas català és un tema afegit i molest per molts.

Hi havia un somni que era Europa. Aquest somni segueix vigent, però la realitat el supera i nosaltres no hem de gestionar el somni, sinó la realitat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s