Juan Luis Aparicio
Politòleg

Durant la campanya electoral de les eleccions generals de 2015 la igualtat entre ciutadans i ciutadanes s’ha concretat com un dels elements definitoris d’una societat democràtica. No obstant això des del moment en què la ciutadania exerceix el seu dret de vot la pretesa igualtat no s’assoleix. L’actual sistema electoral establert a la Constitució i desenvolupat per la Llei Electoral[1] provoca situacions on el valor democràtic del vot, el número de vots per obtenir un escó al Congrés, hagi variat en les actuals eleccions de 12.280 vots a Sòria a 110.650 vots a València. Aquest sistema ha garantit la representativitat política, la governabilitat i l’estabilitat del sistema democràtic tot beneficiant que dos partits, PP i PSOE, fossin els únics que s’alternin en el poder. El sistema electoral espanyol és dels menys proporcionals d’Europa només per darrera de sistemes majoritaris, com el britànic o el francès, on el partit que obté més vots, encara que sigui un més, s’endú tota la representació política.

La modificació del sistema electoral per un de més proporcional s’ha intentat introduir a l’agenda política per part d‘aquelles forces més perjudicades pel sistema electoral (Izquierda Unida o Unión, Progreso y Democracia). La força minoritària d’aquests al Congrés i l’interès per l’statu quo dels dos partits majoritaris, no ha permès, fins ara, una reforma del sistema electoral.

Amb els resultats de les eleccions generals, i la irrupció amb força de Podemos i Ciudadanos, el sistema polític espanyol s’ha modificat. Ha passat del bipartidisme imperfecte, amb dos partits que s’alternen al poder però amb d’altres que poden condicionar la governabilitat quan no hi ha majoria absoluta, al multipartidisme moderat, on cap partit representa el 30% dels vots i quatre partits tenen representació gairebé a tot el territori de l’Estat. Amb aquesta nova situació, les noves forces tenen capacitat suficient per negociar una modificació del sistema electoral.

Tant Podemos com Ciudadanos aposten per substituir la província com a circumscripció electoral, per la Comunitat Autònoma o per tot el territori de l’Estat, i modificar o eliminar en la seva totalitat el Senat. En tots dos casos seria necessari reformar la Constitució. La rigidesa del procediment de reforma i el fet que aquesta es realitzés acompanyada d’altres reformes pendents o que es poguessin proposar durant la negociació requeriria d’un ampli consens, un llarg debat i de cap garantia que finalment es reformés.

Modificant només tres elements de la llei electoral (el número d’escons al Congrés, l’assignació mínima de diputats per província i la fórmula electoral de repartiment d’escons) es podria evitar la complexitat de la reforma constitucional i l’aplicació d’un sistema electoral més representatiu al Congrés.

Respecte el número d’escons, la Constitució estableix que el Congrés estarà formant per entre 300 i 400 diputats/des. La llei electoral els va establir en 350 i per tant encara queda marge per incrementar el Congrés en 50 diputats més. Si comparem el Congrés amb altres càmeres baixes de països europeus amb una població similar, l’espanyola és notablement limitada en nombre[2]. A més quan es va establir el número d’escons en 350, Espanya tenia al voltant de 5,5 milions menys d’electors que en l’actualitat.

Sobre l’assignació d’escons, la llei electoral estableix una mínim de 2 escons per província[3] i la resta d’escons s’atribueixen en funció d’una quota que té en compte el cens electoral de cada província en relació amb el total estatal. Això afavoreix les províncies menys poblades, les quals estan representades en excés en relació amb les més poblades les quals resulten infrarepresentades. Modificant només el llindar mínim de 2 escons per província per 1 escó per província el repartiment es faria més equitatiu i més pròxim a la realitat demogràfica.

Finalment la fórmula de repartiment d’escons. La utilitzada és la fórmula d’Hondt la qual dins de les de tipus representatiu és la de menys magnitud. Existeixen altres fórmules que eviten que, com succeeix en el cas espanyol, s’arribi a situacions on fins el 40% dels vots emesos en una circumscripció no tinguin representació política.

Introduint aquestes modificacions a la llei electoral els resultats de les eleccions generals al Congrés passarien a ser més proporcionals. Els partits presents al Congrés equipararien el seu pes en percentatge d’escons amb el percentatge de vots obtinguts. Els dos partits majoritaris els veurien lleugerament reduïts en favor del tercers, quarts i cinquens partits els quals els veurien incrementats[4].

Els nous partits emergents tenen una oportunitat única de negociar la modificació de l’actual sistema electoral. Aquesta modificació s’hauria de fer des de la pròpia llei electoral i no vincular-la a la reforma constitucional perquè podria córrer el perill de posposar-se encara més. És una modificació necessària que avançaria cap a una major igualtat ciutadana.

[1] Article 68 (Congrés dels Diputats), article 69 (Senat) de la Constitució i la Llei Orgànica 5/1985 sobre el Règim Electoral General.

[2] Al Regne Unit 650 escons, a Itàlia 630 escons, a França 577 escons i a Polònia 460 escons.

[3] Amb l’excepció de Ceuta i Melilla que en tenen 1. Les 50 províncies espanyoles i Ceuta i Melilla equivalen a 102 escons.

[4] Aplicant els resultats de les eleccions generals a un Congrés de 400 escons, un repartiment proporcional dels escons per províncies d’acord amb el cens electoral i mantenint la fórmula d’Hondt els resultats serien: PP amb el 28,7% dels vots passaria del 35,1% dels escons actuals al 33,5%, PSOE amb el 22% dels vots del 25,7% al 24,8%, Podemos amb el 20,7% dels vots del 19,7% al 20,8%, Ciudadanos amb el 13,9% dels vots del 11,4% a l’11,8%, i IU amb el 3,7% dels vots del 0,6% a l’1,5%, la resta de partits mantindrien un percentatge similar al que actualment tenen. Font: Càlculs propis en base a dades del Ministeri de l’Interior.