David Casanella
@DavidCasanella
Politòleg, especialista en Relacions Internacionals

El darrer 6 de desembre es van celebrar eleccions legislatives a Veneçuela. Aquestes eleccions van tenir per objecte l’elecció dels 167 representants populars de l’Assemblea Nacional.

Els resultats mostraren una rotunda victòria de l’oposició envers el projecte chavista ara representat per Nicolás Maduro. La Mesa de la Unidad Democrática, coalició opositora al règim, va assolir fins a 112 diputats, en front dels 55 aconseguits per la coalició Gran Polo Patriótico Simón Bolívar.

A partir de la Constitució vigent des de 1999, aquesta majoria de dos terços obtinguts per l’oposició li atorga poders molt importants per exercir de contrapès en les relacions de poder amb l’oficialisme. D’acord amb la llei, l’oposició podrà designar els magistrats del Tribunal Suprem de Justícia o als rectors del Consell Nacional Electoral. La promoció de referèndums, reformes constitucionals i assemblees constituents, o la promulgació de lleis orgàniques es podran formular gràcies als dos terços que l’oposició disposarà en els propers cinc anys a l’assemblea.

Així, doncs, cal preguntar-se el motiu pel qual l’oposició ha assolit tant de suport entre la població després de 17 anys de socialisme del segle XXI. Val a dir que el règim chavista ha mantingut un important suport social durant molt de temps, per la qual cosa és necessari reconèixer que les seves polítiques han estat beneficioses en qüestions específiques. Probablement, el més positiu del projecte socialista ha estat la seva inclusió a un projecte col·lectiu de les grans masses socials empobrides del país i que històricament havien estat relegades pel bipartidisme previ a la insurgència d’Hugo Chávez. El chavisme ha prioritzat aquests sectors socials i ha intentat satisfer les seves necessitats més bàsiques, mitjançant el proveïment infraestructures o d’educació i sanitat públiques gratuïtes.

Tanmateix, no tot són flors i violes. Les esperances de remodelar el país es van accentuar amb l’arribada al govern d’alguns intel·lectuals i tecnòcrates d’esquerres quan Chávez conquerí el poder. Però molts d’ells van acabar renunciant en comprovar el personalisme amb el qual Chávez volia regir el projecte polític, obviant els consells dels seus assessors i ministres. Les polítiques públiques en favor de la majoria social no foren encaminades a la creació d’ocupació per a treure a la gent de la pobresa, sinó que fou una política de compra de vots a canvi de contrapartides de caràcter material, privilegis econòmics o laborals. De mica en mica, es va anar institucionalitzant una xarxa clientelar i de corrupció, com de fet ja havia succeït en el transcurs de governs anteriors. Simplement que els protagonistes de la xarxa foren uns altres: els partidaris del nou règim.

La gestió del govern ha estat nefasta en molts àmbits; no hi ha hagut un manteniment raonable de les infraestructures i la qualitat dels serveis públics és molt millorable. D’aquí que sovint es desplomin els pons, hi hagi greus accidents a carreteres plenes de tolls, que la sanitat esdevingui ineficient i mancada de recursos, o que a les refineries petroleres s’hi produeixin incidents i de tant en tant també greus tragèdies. En aquest darrer punt cal assenyalar que la gestió de les refineries va a càrrec de Petrolis de Veneçuela (PDVSA), empresa pública que d’acord amb la voluntat de Chávez va assumir tota la gestió relativa a l’extracció, refinament i comercialització del petroli. L’argument era que la gestió del principal recurs natural del país havia d’estar al servei de tots i no només de la burgesia.

En termes econòmics, la nacionalització dels sectors productius ha provocat greus perjudicis pel desenvolupament socioeconòmic de Veneçuela. El més gran paradigma el trobem novament a la indústria petrolera, a través de la nacionalització de PDVSA. La companyia havia assolit gran reconeixement del sector a nivell internacional gràcies al prestigi de que disposava el seu personal. Les ingerències polítiques van comportar la renúncia dels enginyers i especialistes més qualificats, i la gestió i direcció de l’empresa va començar a efectuar-se per part de persones molts afines al règim però que van generar ineficiència i manca de productivitat. La producció i la qualitat del petroli se’n van ressentir i lògicament la seva comercialització també ho va fer, a causa de la manca de confiança i del trencament de relacions amb grans empreses importadores.

Hem de recordar que Veneçuela és un petroestat, per la qual cosa el sector del petroli condiciona el conjunt de l’economia nacional i una mala gestió del mateix pot ser catastròfica per al país. Si l’exportació de petroli disminueix, els ingressos de l’estat són menors i també la possibilitat de realitzar grans despeses socials. Així mateix, la pèrdua de capacitat tècnica i la reducció de la producció en tants altres sectors, ha provocat que el país necessiti importar gran part dels productes que consumeix. O que simplement el propi país no disposi de productes bàsics per satisfer al conjunt de la població.

Aquests són només alguns elements explicatius de l’actual situació que viu el país, que conjuntament als terribles nivells de violència que sotmeten a la població, la distorsió del sistema democràtic a través de la concentració de poders, la repressió infligida a sectors no afins al règim, o l’adoctrinament existent a l’escola i mitjans de comunicació públics, han comportat la gradual pèrdua de suport del chavisme. Sense oblidar, és clar, la gran influència mediàtica que va mantenir el President Hugo Chávez, i que el seu successor no ha sabut heredar, ni tan sols apel·lant a l’ocellet en el que diu haver-se reencarnat el seu mestre.