Autor: Marcel Planagumà

Aleix Sarri Camargo (Barcelona, 1985) és llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals per l’IBEI. Assistent de l’eurodiputat liberal Ramon Tremosa al Parlament Europeu des de finals de 2010 al Comitè d’Economia i Finances del Parlament Europeu, a finals de l’any passat va publicar el llibre “La Unió Europea en perill: tot el que volies saber sobre l’Europa i l’Euro”.

D’ençà resultats de les passades eleccions europees en països com França o el Regne Unit, on han guanyat opcions euroescèptiques i d’extrema dreta, s’ha generalitzar la preocupació pel sorgiment de partits populistes. Creus que es tracta d’un fenomen conjuntural, lligat essencialment als efectes de la crisi econòmica, o que per contra han crescut per quedar-s’hi?

Es tracta d’un fenomen que ja ve de lluny, que ja podíem intuir als referèndums per a l’aprovació de la Constitució Europea, que es van perdre a França i Holanda, i que s’ha accentuat durant els anys de la crisi.

És obvi que amb unes elits nacionals que han estat incapaces d’explicar els orígens de la crisi, les seves causes i les seves conseqüències la seva solució més fàcil ha estat culpar a Europa de tot allò que succeïa a nivell nacional. En aquest camp ha estat inevitable que formacions com l’UKIP al Regne Unit, el Front Nacional a França o el Partit de la Llibertat a Holanda trobin el terreny adobat per guanyar molts vots i capitanejar aquest descontentament.

En aquest sentit, durant els darrers anys ens hem trobat amb la paradoxa que els moviment euroescèptics han crescut en les societats del centre i nord d’Europa, algunes de les quals a penes han capejat la crisi però, per contra, al sud d’Europa no tenen tant d’èxit. Com podem explicar aquest fenomen?

El descontentament és generalitzat a tota Europa, però a nord i sud es manifesta de maneres diferents. Mentre al Nord desemboca en polítiques antiimigratòries (en el cas de França) o contra l’euro (Alemanya), al sud d’Europa es materialitza en un rebuig visceral contra tot allò que representen les institucions europees i contra qualsevol interferència provinent de Brussel•les. Es tracta d’un problema polític d’una elevada magnitud que seguirà existint durant els propers anys si som incapaços de retornar cap a un creixement econòmic que ens permeti millorar les nostres taxes d’atur i, en conseqüència, recuperar el prestigi d’Europa davant dels ciutadans.

De fet, hi ha una certa divergència entre els partits euroescèptics del nord i els partits amb una visió euroescèptica de l’Europa del Sud. Les poblacions del Nord d’Europa, després de 25 o 30 anys d’un elevat grau d’integració, s’han adonat que en molts casos aquesta no ha servit de res, i que gran part dels milers de milions d’euros que han transferit a molts països del sud no han estat útils perquè aquests països convergissin no tan sols a nivell material sinó també de bones pràctiques (reforma de l’administració, polítiques socioeconòmiques estructurals).

Aquest euroescepticisme no deixa de ser una reacció al que podríem anomenar “europeisme de caixer automàtic”: aquella sensació que per alguns països Europa no és res més que una gran font contínua de diners i subsidis. D’alguna manera, aquest euroescepticisme creixent és una reacció contra això i posen una barrera a la reforma. Si hi ha d’haver més transparència i una Europa més integrada i solidària abans hauria d’haver-hi confiança, i calen reformes abans que això pugui succeir.

I fins a quin punt creus que aquest fenomen (el sorgiment/creixement de moviments ‘populistes’) s’està traslladant a casa nostra?

En gran part, el creixement de partits com Podemos s’explica per una gran enrabiada col•lectiva. Si fem un cop d’ull a les enquestes és obvi que hi ha un elevat percentatge de la població que busca solucions senzilles, immediates i fàcils d’aplicar com a resposta a problemes complexos. Podemos ha estat l’únic partit capaç de dir a la gent coses que els altres no deien: ha estat capaç de parlar clar dels desnonaments i sobre la ràbia col•lectiva que suposa portar sis anys de crisi i albirar-ne cinc o sis més sense una solució simple a la vista, que és el que la majoria de la població necessita sentir.

Personalment no estic d’acord amb molts dels seus posicionaments, però tanmateix entenc que canalitzen com ningú aquesta ràbia que prové de taxes d’atur per sobre del 20% durant anys, i la sensació que les polítiques que s’apliquen per combatre la crisi no són una solució a curt termini. Si hi sumem una creixent crisi política que posa en dubte el bipartidisme tant a Grècia com a Espanya i posa de manifest fins a quin punt l’establishment ha estat incapaç de preveure la crisi i de reaccionar de manera eficient, en certa mesura crec que és natural que sorgeixin partits com Podemos o Syriza.

El cas de Ciutadans és curiós perquè, malgrat partir d’un cert populisme que atia els instints anticatalanistes d’una part de la població, està fent un gir interessant per tal d’esdevenir el partit liberal d’Espanya. Amb tocs populistes, però amb una voluntat de conformar un nou sistema de partits que es comença a intuir amb ells i Podemos.

Ara farà quatre anys i mig que treballes d’assistent al Parlament Europeu, una figura que no està reglada al Parlament de Catalunya. Com creus que es pot justificar l’existència d’aquesta figura a nivell europeu i, per contra, que aquí no en tinguem?

La figura de l’assistent parlamentari reforça la qualitat democràtica dels parlaments, els fa forts i els atorga independència en relació al poder executiu. A l’Estat Espanyol, per manca de temps i recursos, sovint ens trobem amb què els parlamentaris no poder dur a terme una feina que posi en valor la gran importància que ha de tenir un parlament per a una societat.

Aquells països (Alemanya, Finlàndia, Holanda) on el parlamentarisme és més fort i els parlamentaris tenen més capacitat d’actuació és on hi ha més rendiment de comptes del govern cap al poder legislatiu, i una major satisfacció de la ciutadania envers la classe política. Quan hi ha votacions sobre la troika sempre estem pendents de què hi passarà perquè el seu Parlament funciona.

Quins aspectes de la manera de treballar del Parlament Europeu importaries al Parlament Europeu importaries al Parlament de Catalunya? I amb què ets crític, per contra, del funcionament de l’Eurocambra? Hauríem d’europeitzar la política catalana?

Absolutament sí, del tot d’acord amb la darrera qüestió. Una cosa que m’agrada molt del Parlament Europeu és que cada eurodiputat té llibertat d’acció per dur a terme les seves iniciatives polítiques sense necessitat de tenir al darrera tot el grup parlamentari. Això fa que la figura del parlamentari tingui un marge de maniobra més elevat, i molta més capacitat per defensar les seves idees i els interessos dels ciutadans. Crec que al Parlament de Catalunya la capacitat d’acció de cada diputat és molt més limitada.

Què no hauríem de copiar del parlament europeu? El seu gran defecte és no controlar cap impost i, per tant, moltes vegades es prenen decisions sense tenir la consciència de quines conseqüències polítiques tindrien les mesures que es demanen.

Realment aprecies molta distància en la manera de treballar que tenen els representants de països del nord d’Europa amb els del Sud en aquells aspectes que tenen més a veure amb la cultura política?

La meva sensació és que hi ha una part de la manera de fer que no depèn de la cultura política sinó que al Nord d’Europa el rendiment de comptes és una part fonamental de la feina dels parlamentaris, ja que se’n fiscalitza les posicions adoptades en aquells temes d’interès nacional. Aquesta feina prové bàsicament de les demandes dels ciutadans i els mitjans de comunicació, que potser en països com Catalunya ni ens hem plantejat.

Tanmateix, és cert que hi ha un altre factor que influeix: els parlamentaris del Centre i Nord d’Europa solen tenir una major consciència que representen a una circumscripció determinada i que, per tant, tenen l’obligació de defensar-ne els interessos encara que això impliqui trencar la seva disciplina de vots. Als països del Sud, per contra, les característiques del sistema electoral fan que els seus parlamentaris tinguin molts menys incentius per a dur a terme una acció política diferenciada del seu grup.

Parlem constantment de discursos europeus però durant les campanyes electorals de les eleccions europees se sol parlar més en clau local que no pas en clau europea. L’estructura dels partits europeus s’ha d’expandir perquè aquests mateixos partits puguin arribar a presentar-se com a tals a les eleccions?

Els partits polítics europeus no serviran de res fins que no existeixi un sistema d’elecció directa dels representats europeus. Seran simplement una declaració d’intencions que un dia volem tenir un demos europeu però tanmateix no tindran una funció real.. Mentre el sistema electoral estigui basat en les circumscripcions nacionals únicament els partits europeus tindran un rol limitat i no podran exercir fins allà on molts europeistes voldríem.

La meva opinió és que la gran reforma que avui Europa necessita és una reforma política que permeti que, al costat de la urna on decidim quins eurodiputats ens representaran nacionalment, en tinguem una altra on puguem decidir qui ha de governar Europa.

Al 18è capítol del teu llibre (‘Una reforma democràtica per a la UE’) et mostres fortament escèptic amb els amplis poders que els tractats atorguen al Consell i la Comissió. Comencem per la Comissió: té sentit un model tecnocràtic amb tants comissaris com estats? Creus que hauria de disposar de més poder decisori?

Europa necessita una Comissió amb poders, l’embrió d’un futur govern europeu, i no pas una Comissió que vagi ampliant el nombre de Comissaris en funció del nombre d’estats, convertint així en irrellevants algunes carteres. Aquest error havia estat esmenat amb el Tractat de Lisboa però un acord posterior el va mantenir. És una situació Kafkiana: imaginem-nos que Espanya fos governada per 19 ministres cadascun dels quals fossin triats per la seva autonomia. Òbviament ens trobaríem amb un xoc de legitimitats a mig termini, donat que les persones triades pel seu govern regional podrien tenir més incentius per rendir comptes davant de qui els ha triat en comptes del seu president.

D’altra banda, hem atorgat molt de poder a la Comissió però en canvi no hem trobat la manera que rendeixi comptes davant els ciutadans. Això també provoca un altre xoc de legitimitats entre els estats i la Comissió, ja que quan aquesta ha de fer recomanacions als estats per saber quines reformes estructurals han de dur a terme Itàlia, França o Espanya, les seves poblacions no poden visibilitzar qui els està proposant reformes, situació davant la qual es fa senzill culpar directament a Europa de totes aquelles reformes que cal dur a terme per tal de millorar el nostre potencial de creixement a mig termini. Per això és important dotar-la de legitimitat per a enfrontar-se als primers ministres dels estats, perquè sinó això acaba desembocant en situacions d’asimetria en la legitimitat democràtica.

Ambdues institucions que ara mencionàvem depenen fortament de la voluntat dels estats. Amb l’accés a Croàcia es va haver de crear una nova comissaria per equilibrar-ne el nombre a 28, ja que està fixat que cada estat disposi d’una veu al si d’aquesta institució. Però té sentit que el Senat de la Unió, és a dir, el Consell, sigui qui prengui les decisions de major transcendència? Quin paper hauria d’ocupar aquest òrgan de representació territorial?

Per tradició històrica i cultural, Europa mai seran els Estats Units. Un òrgan com un senat Europeu és necessari i seguirà existint tant de temps com existeixi la Unió Europea. La qüestió és si els seus representats han de ser triats en els seus estats o ha d’estar format pels governs europeus. Així mateix, ens hauríem de preguntar també amb quines majories s’haurien de prendre decisions i sobre quins temes. Només així, atorgant un poder real al Parlament Europeu, podem construir una Europa amb una integració política real amb un Parlament amb iniciativa, que no es limiti a opinar sobre les lleis que proposa la Comissió.

Com es veu el procés que està vivint Catalunya a la Unió Europea? Quina és la visió de tot plegat per part del diputat o l’assistent mitjà conservador, liberal o socialista dels països centrals de la Unió?

Segons la meva opinió, el procés català es viu amb neutralitat democràtica. Seria pretensiós dir que els eurodiputats, assessors o assistents tenen una visió determinant sobre allò que està passant a Catalunya. Òbviament, hi ha persones que tenen simpaties, d’altres que ho veuen estrany, d’altres que s’hi mostren més prudents, etcètera.

Amb tot, hem de ser conscients que allò que passi a Catalunya serà decidit a Catalunya i no pas a Europa. I és que Europa es mou per fets consumats. Fem una ullada, per exemple, a la Revolució a Ucraïna: fins que no va haver-hi un govern de facto fruit de la revolta de Maidan Europa no va reaccionar. D’una manera molt diferent, però tanmateix lleugerament similar, la meva tesi és que fins que Europa no disposi de la certesa que existeixi una majoria disposada a declarar la independència al Parlament de Catalunya no reaccionarà ni d’una manera ni d’una altra.

Tanmateix, recordem que Europa ha tingut missatges contradictoris sobre l’ampliació interna de la Unió. La primera resposta l’any 2013 va ser que la Comissió no es posicionarà fins que un estat membre no ho demani. Per què si a l’Estat Espanyol estaven tan segurs que la resposta seria una expulsió immediata, no van sol•licitar aquest informe? Es pot permetre la CE expulsar 7’5 milions d’europeus perquè han decidit democràticament formar un nou estat?

I, per acabar, com a europeista ets optimista amb la nova Comissió encapçalada per Jean Claude Juncker?

Juncker representa en molt bona mesura molts tics de l’Europa que hem vist al llarg dels darrers vint anys. Per exemple, al mateix temps que sortia a la llum l’escàndol de Luxleaks, prometia una AAA social europea, posant en descobert moltes de les seves mancances. Amb tot, sí que és cert que Juncker per primer cop en bastants anys ha format una Comissió amb un elevat perfil polític que conduirà, potser no cap a una nova onada d’integració política però sí a una nova onada de mercats únics (en àmbits com ara l’energia o el capital), que seran unes passes fonamentals per al creixement de la Unió. Puc tenir-hi reticències per la seva trajectòria passada, però si li surt bé amb el seu èxit hi guanyarem tots.