Marta Corcoy
Periodista i investigadora a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
marta.corcoy@uab.cat
@mcorcoy

Un equip integrat per Marta Corcoy, Carolina Barber, Tomàs Ezpeleta i Xesco Montañez, ha dut a terme un treball de recerca [1] a partir de l’anàlisi dels resultats de les eleccions municipals celebrades l’any 2011 i fent una comparativa històrica des del 1979, per conèixer la progressiva integració de les dones a la vida política local catalana, quines responsabilitats i quin poder exerceixen actualment.

Les dones dia a dia trenquen les barreres que les allunyen de la igualtat real amb els homes. Malgrat aquesta evidència, l’avenç és massa lent i fins i tot podem afirmar que en alguns àmbits es detecta un cert estancament. Al camí iniciat cap a la igualtat encara li queda un llarg recorregut i en política local aquesta afirmació es fa especialment evident ja que avui encara registra una baixa i poc con­solidada participació femenina: en trenta-dos anys de democràcia local i nou convocatòries electorals (1979-2011), s’ha passat del 2,2 al 14,2% d’alcaldesses i del 4 al 32% de regidores. El 2007, amb l’aplicació de la Llei d’igualtat, tal com veurem a continuació, es va registrar un salt de prop de 6 punts, passant del 23,2 al 29,5% de regidores, mentre que el 2011, el creixement es mo­dera, -un 32,54%-, sense arribar al 40%.

Catalunya, tant pel que fa al nombre d’alcaldesses com de regidores es troba per sota de la mitjana de l’Estat espanyol [2], amb una diferència de més de 2 punts: un 14,2% enfront d’un 16,7% en alcaldesses i un 32,54% enfront d’un 34,9% en regidores. CiU és el partit que, el 2011, obté més regidores (1.213), seguit del PSC (702).

Mesures d’acció positiva

El govern de José Luís Rodríguez Zapatero aprova el mes de març de 2007 la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes [3]. Aquesta normativa consagra el principi de presència equilibrada de dones i homes en les llistes i dictamina l’obligatorietat d’ubicar un 40-60% de dones i homes, per trams de cinc llocs, per als municipis de més de 3.000 ha­bitants.

En tots els partits que es van presentar a les eleccions de 2003, hi predo­minaven les llistes sense paritat, mentre que el 2011 un 41,4% dels seus integrants eren dones i, per tant, les llistes eren paritàries. Els partits amb una forta implantació en el territori i que pre­senten més llistes, com CiU o PSC, obtenen uns resultats menys paritaris, perquè estan presents en municipis petits on no tenen l’obligació legal d’aplicar els criteris de representació i presència equilibrada de dones i homes en les llistes elec­torals.

Si ens fixem en els titulars de les diferents llistes presentades, el 45,4% estaven encapçalades per dones. Aquestes dades disten molt dels resultats obtinguts: un 14,2% d’alcaldesses a tot Catalunya. Per comarques, el Vallès Occidental és la que registra més alcaldesses (12), se­guida de l’Alt Empordà (9).

Paritat no assolida, malgrat l’aplicació de la Llei d’igualtat

S’ha avançat, però no s’ha assolit la paritat [4]. Els ajuntaments amb paritat (40-60%) han passat d’un 7% el 2003 a un 23%, el 2011. Encara, però, en un 9% (86 ajuntaments) no hi ha cap dona representada en els plens municipals (el 2003, aquesta dada era d’un 21%, 202 ajuntaments) i el nombre de consistoris que no assoleixen la paritat es manté en un percentatge alt: un 62%, només amb una re­ducció de 6 punts en relació al 2003. Si sumem els consistoris amb paritat i els que la superen, el percentatge resultant és del 28,9%, lluny del llistó mínim establert del 40%. Si l’índex de paritat assolida i superada no arriba al 30% i totes les llistes presentades als municipis de més de 3.000 habitants eren paritàries, l’explicació sobre què ha passat amb aquests 10 punts de diferencia es troba en els municipis de menys de 3.000 habitants on la llei no estableix l’obligatorietat de presentar llistes equilibrades per sexes.

Per comarques, han assolit la paritat les barcelonines del Barce­lonès i el Vallès Occidental, amb un 39,86% i un 39,35%, respectivament, de regidores. Entre les que no arriben al 25% de regidores, hi trobem les lleidatanes del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran i les tarragonines de la Conca de Barberà i la Terra Alta.

Les responsabilitats

Examinades i processades les responsabilitats dels regidors i regidores dels 947 ajuntaments catalans, les dades indiquen que les regidores gestionen les àrees relacionades amb les persones en un percentatge d’un 62%, en­front d’un 30% d’homes. En canvi, els regi­dors els trobem a territori, amb un 37%, enfront d’un 13% de dones que ocupen aquesta responsabilitat. Per tant, tornem a la mateixa conclusió de l’anterior investigació [5]: en política local es reprodueix la feminització que hi ha en moltes professions i no s’actua com a referent, no s’obren nous camins ni s’exploren nous models de funcionament i d’organització social més equitativa.

La permanència

Pel que fa a la permanència de les dones en els plens de les corporacions locals, s’aprecia la seva fugacitat. Alcaldesses i regidores ho són per un espai curt de temps i cap s’ha mantingut durant els nou períodes electorals, 1979-2011. Aquesta curta permanència indica la gran renovació femenina registrada en les candidatures dels diferents partits polítics. La gran majoria no considera la política com una sortida professional, sinó com una experiència puntual, mentre que en el cas dels homes, el seu pas temporal per la política esdevé, en molts casos, la seva professió.

Cal concloure que el ple reconeixement de la igualtat formal davant la llei, tot i haver comportat, un pas decisiu, ha resultat insuficient. S’avança lentament en la incorporació de les dones a l’exer­cici de la política local, sense assolir la paritat i amb uns nivells per sota de la mitjana de l’Estat espanyol.

Les accions afirmatives o mesures de discriminació positiva instrumentades a través de lleis o en el funcionament intern d’alguns partits, afavoreixen l’accés de les dones a llocs de presa de decisions. Per tant, esdevenen una de les vies possibles en l’àmbit normatiu i de les polítiques públiques per assolir la igualtat d’oportunitats, malgrat la lentitud que detectem en la seva aplicació efectiva. L’efectivitat de la Llei d’igualtat, està encara per corroborar, ja que entre 2003 i 2011 el percentatge d’alcaldesses a Catalunya només ha pujat 4 punts i el de regidores 9, sense arribar al 40%.