Marc Llorens
Politòleg

Camp de Solidaritat

El darrer agost vaig viatjar a Guatemala acompanyat de set camarades per viure l’experiència d’un Camp de Solidaritat: una proposta formativa i vivencial que aproxima les persones del Nord als països del Sud, per donar a conèixer la realitat de les zones més pobres del planeta i mostrar les dificultats amb les que s’enfronten diàriament els seus habitants. L’objectiu és la formació de ciutadans més responsables i conscients de les complexes -i lamentables- circumstàncies del món que ens envolta, a través de la convivència, l’ intercanvi i la pràctica.

Es tracta de sortir de les aules, aixecar la vista de la premsa i apagar la televisió, amb la finalitat d’aprendre de la manera més natural i eficaç: en primera persona., respirant el mateix aire que les víctimes, compartint la dura quotidianitat dels més miserables, mirant directament als ulls dels protagonistes de la història.

El periple estava organitzat per SETEM, una federació de 10 ONGs que centra el seu treball en la conscienciació sobre les desigualtats mundials, denunciant-ne les causes i promovent transformacions per aconseguir un món més just i solidari.

Les comunitats

Varem dividir-nos en grups amb l’objectiu de cobrir la totalitat del territori guatemalenc. A mi em van destinar al nord, al Departament de Huehuetenango, una de les regions amb menys recursos i més abandonades del país. La població és majoritàriament d’ètnia mam, un poble descendent de l’antiga civilització maya.

Vaig visitar quinze comunitats en trenta dies. En cadascuna em van convidar a una reunió de benvinguda durant el transcurs de la qual establia un diàleg personal i sincer amb els vilatans, per tal de conèixer les seves inquietuds i els seus somnis; també les problemàtiques i les pors. Després col·laborava en tasques quotidianes: la cura dels infants, l’elaboració de menjars o l’ajuda en les activitats del camp. Ocasionalment, participava en actes reivindicatius i de protesta, com al bloqueig de carreteres del 9 d’Agost, en el que vam commemorar el Dia Internacional dels Pobles Originaris.

Les comunitats són un grapat de cases que formen nuclis de població d’uns quants centenars d’habitants, els quals viuen en una situació d’aïllament integral, global, total. Lluny dels centres de poder econòmic i dels espais on es prenen les decisions polítiques. Lluny dels hospitals, de l’educació i de qualsevol altre tipus de prestació pública i social. La distància i l’absència d’infraestructures de la comunicació genera una desinformació molt perillosa, atès que es tradueix en un terrible desconeixement dels drets i dels deures que, com a ciutadans de Guatemala i del món, posseeixen. Això els deixa completament desprotegits enfront els intents de manipulació de les elits i del mateix Estat -circumstància que explica que molts indígenes voten partits polítics conservadors que són clarament contraris als seus interessos-.

Viuen de la terra i per la terra. La supervivència diària en depèn totalment, ja que l’agricultura constitueix la principal font d’ingressos de la majoria de les famílies -planten blat de moro, fesols, cafè i algunes fruites i verdures-. Aquesta dependència explica que mantinguin una lluita enèrgica i incansable per defensar el territori de la ingerència de les grans empreses i les multinacionals. S’oposen a l’atorgament de llicències mineres, a la instal·lació d’hidroelèctriques i a tots els macroprojectes que tenen per objectiu l’explotació dels seus recursos naturals. Lliuren una batalla desigual contra l’opulència de l’Estat i unes elits totpoderoses que perceben la riquesa natural del sòl guatemalenc com una magnífica oportunitat per omplir-se les butxaques. Contraresten la inferioritat material a través d’una organització democràticament impecable -em recorda als moviments assemblearis que darrerament s’han anat consolidant a Catalunya-, la resistència pacífica i una força de voluntat admirable.

Abans he dit que viuen, em retracto: malviuen. Sent molt generós, sobreviuen. La seva quotidianitat és absolutament miserable. Subsisteixen dia a dia sense saber que passarà l’endemà. L’alimentació es limita a les tortillas de blat de moro, fesols i ous. Molt de tan en tan es permeten el luxe extraordinari de menjar una cuixeta de pollastre.

No tenen escoles. Tot i que la Constitució garanteix el dret a rebre una educació pública fins als 12 anys, la majoria de nens i nenes es veuen obligats a recórrer diàriament desenes de quilometres per accedir a un centre educatiu; un obstacle excessivament costós, que provoca que la majoria renunciï a estudiar i es posi a treballar abans de l’adolescència. Tampoc tenen hospitals, encara que la llei suprema assegura la universalitat de la sanitat. Tanmateix, gairebé totes les comunitats disposen d’una botigueta que ofereix una infinitat de porqueries comestibles per un mòdic preu: patates Lay’s, Chupa Chups, Coca Coles, etc. Ni les àrees més recondides i amagades del planeta s’han pogut escapar de les urpes del capitalisme.

El feedback

Autor foto_Marc Llorens

Malgrat morir-se de gana, malgrat no tenir res, ens ho van donar tot. La seva hospitalitat era inesgotable; el seu somriure, impertorbable. Es treien el menjar de la boca perquè nosaltres poguéssim fer tres àpats diaris -ells tan sols en feien un o dos, tirant llarg-. A canvi, tan sols demanaven que expliquéssim al món la seva situació, les dures circumstàncies amb les que s’enfronten diàriament, les vergonyoses injustícies que han de suportar. Estan totalment desemparats, oblidats per l’Estat, ignorats per la comunitat internacional. Imploren atenció.

Mentre els pobles originaris segueixin a la penombra, lliurant una batalla desigual contra un enemic que els supera amb escreix i completament abandonats per la comunitat internacional, un servidor explicarà i denunciarà el seu patiment arreu del món, amb la finalitat d’esdevenir la veu dels invisibles de Guatemala.

 “Cabeza clara, Corazón solidario y Puño combativo”