Emilio Román Rodrigálvarez. Politòleg doctorant en Ciències Polítiques.

La geopolítica es pot entendre com la rivalitat entre poders e influències polítiques sobre diferents territoris del planeta i, per tant, sobre les poblacions que els habiten. Per això, és possible afirmar que ens trobem en un context geopolític europeu en plena efervescència, amb un moviment accelerat dels agents polítics en el tauler euroatlàntic i eurasiàtic; on la mateixa efervescència està abanderada per l’estrepitós ressonar dels tambors de l’autoritarisme i el militarisme, que amplifiquen la seva força per tot el món.

Els reptes geopolítics actuals de la Unió Europea van començar a gestar-se durant el primer mandat de Donald Trump (2016-2020), però la virulència de la pandèmia mundial originada per la COVID-19 (2020-2023), la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, l’augment del euroescepticisme i, sobretot, les noves directrius exteriors que acaba d’inaugurar amb contundència el segon mandat del president Donald Trump, han agreujat la situació.

La Unió Europea es troba davant d’un context en què els rivals geopolítics busquen desorientar allò que ha caracteritzat les posicions de poder dels diferents Estats Europeus, i, en paral·lel, els desafiaments interns posen a prova la unitat del continent. En aquest sentit, ressonen amb força les paraules de Jean Monnet sobre que “Europa es forjarà en crisi i serà la suma de les solucions adoptades per a aquestes crisis”.

Tot i això, abans de poder incidir en els nous reptes geopolítics de la política exterior de la Unió, caldria respondre i contextualitzar.

Què és la Unió Europea?

La Unió Europea és un agent polític supranacional compost per 27 estats europeus amb institucions polítiques pròpies i autònomes, on, a través d’una constant delegació de sobirania dels estats membres cap a la Unió Europea es permet que “les seves normes, decisions i polítiques s’apliquin a cadascun dels estats membres d’acord amb una sèrie de tractats que confereixen poders supraestatals a les institucions de la Unió” (Vallès, Puig i Martí, 2015: 183).

De la mateixa manera, des de l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht (1993), la Unió es consideraria un sistema polític híbrid, en el qual conviu una arquitectura política e institucional amb components entre la confederació i la federació, ja que “això passa perquè les institucions de la Unió Europea disposen d’algunes característiques protoestatals, però no tenen la capacitat decisòria sobirana dels estats nacionals” (De Prat, 2019: 166).

Per tot això, la complexitat de la Unió Europea en la seva comprensió i forma d’actuació es manifesta en molts àmbits, especialment en la política exterior comuna, ja que la UE es pot interpretar de diverses formes respecte a la seva estructura de poder.

D’una banda, com un ens polític cosmopolita dipositari d’un “contracte social entre individus” (Bellamy, Lacey; 217), en el territori del qual aflora “l’augment de la interdependència (…) l’auge de la identitat i els discursos postnacionals”. D’altra banda, com un sistema institucional europeu estatista sent un “contracte entre estats” (Bellamy, Lacey; 217), on la Unió adopta un model cívic que permet als ciutadans reclamar la protecció dels seus drets a través de la seva comunitat política d’origen.

Tot i això, aquesta complexitat transcendeix els eixos tradicionals, i s’ha arribat a crear un concepte per interpretar i explicar les institucions comunitàries com una “demoicràcia”, sent un punt intermedi que entén les institucions europees com “un contracte social entre estats i ciutadans” (Bellamy, Lacey; 217).

Malgrat tot, des dels Tractats de Maastricht i Lisboa, es va establir “el constitucionalisme informal de la UE: una unió d’estats nació legalment sofisticada però políticament limitada” (Scicluna, 499), on es podia considerar que la Unió Europea s’havia estabilitzat amb el TFUE i el TUE a través d’un equilibri d’entesa entre el “dualisme de teories supranacionals i teories intergovernamentals” (De Prat, 2019: 37).

Per tot això, les diferents interpretacions i equilibris de poder han desembocat en una “permanent indefinició a causa de la contradicció d’avançar sense culminar mai la integració: la UE no es desintegra, però no és capaç d’arribar fins a les últimes conseqüències en el seu procés d’integració” (De Prat, 2019: 166). Això, a vegades, és problemàtic per poder fer anàlisis sobre els reptes geopolítics de la Unió.

Tot i això, no s’ha d’oblidar que “el model polític innovador de la UE no està tancat: ha evolucionat des de la seva fundació i probablement continuarà evolucionant” (Vallès, Puig i Martí, 2015: 183).

A partir d’aquí, i per continuar és necessari aclarir:

Què és la política exterior i de seguretat comuna europea?

L’acció exterior de la Unió Europea inclou les tres polítiques de la Unió Europea: la política comercial comuna, la política de cooperació al desenvolupament i ajuda humanitària, i la Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).

El desplegament d’aquesta acció exterior es realitza des d’una solidaritat política mútua entre els estats membres que ha d’implicar una millora de la convergència dels interessos comuns des de la unanimitat dels membres, malgrat l’existència de la figura de l’abstenció constructiva.

De la mateixa manera, s’ha de tenir en compte que l’acció exterior també és complementa amb la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD), l’Agència Europea de Defensa i el programa de Brúixola Estratègica.

Per tot això, i una vegada explicat el conjunt del context, és possible preguntar-se:

Quins són els reptes geopolítics actuals de la Unió Europea?

La Unió Europea en conjunt és una gran potència econòmica mundial, però encara amb massa tensions i descoordinacions polítiques internes, que s’agreugen en qüestions geopolítiques per la manca d’una diplomàcia i un exèrcit comú, degut entre altres factors, a l’externalització de la defensa col·lectiva a l’OTAN.

Per això, els deu reptes als quals s’enfronta la UE en la actualitat són:

En primer lloc, les tensions internes dins de la Unió a l’hora d’establir una política exterior i de seguretat comuna i unànime.

Actualment, entre els Estats Membres europeus, existeixen tendències polítiques per  convertir els Estats en “democràcies il·liberals” o “autoritarisme electoralista“[1], tenint el cas d’Hongria com un clar exemple. A més, aquesta situació s’agreuja pel fet que l’euro escepticisme està cada cop més defensat per diferents forces polítiques europees arreu del continent e incrementen la seva capacitat d’influència política a les institucions europees (Grup Polític: Patriots for Europe).

Tot això està creant elements d’incoherència política interna en la política exterior europea, ja que plantegen un conjunt de valors i interessos que van en detriment dels objectius reflectits als tractats i amb la pròpia essència de la Unió.

En segon lloc, la gestió de futures adhesions al club comunitari.

En els pròxims deu anys les Institucions comunitàries han de gestionar per coordinar i assimilar l’ampliació de la Unió Europea amb: Albània, Macedònia del Nord, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro. Tot això, sense oblidar les complicades candidatures amenaçades d’Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia.

En tercer lloc, l’actual context de desacceleració econòmica al nord d’Europa e inflació.

Les economies europees tornen a patir desacceleracions econòmiques i pèrdues de competitivitat, obligant a reinventar els sectors productius i a conciliar el creixement econòmic amb el manteniment i consolidació dels sistemes de benestar. Per això, ja es plantegen nous camins per abordar aquests reptes com per exemple: els informes econòmics de futur que va presentar Mario Draghi a la Comissió Europea.

A més a més, aquest repte està vinculat amb la situació de paràlisi governamental a França i Alemanya, que a la vegada afecta els jocs de poder dins la Unió Europea, i en particular dins del Consell Europeu. Tanmateix, això també suposa una finestra d’oportunitat per a Espanya, perquè esdevingui una potència política europea i pugui coliderar els conjunts dels reptes geopolítics de la Unió.

En quart lloc, l’OTAN i la gestió d’una política de defensa comuna.

L’OTAN continua sent la base de la defensa col·lectiva de la Unió Europea, però l’aïllacionisme dels Estats Units en els pròxims quatre anys, “a priori”, i el desplaçament dels centres de poder cap a l’Àsia i el Pacífic, juntament amb l’augment dels autoritarismes, impliquen la necessitat de tornar a avaluar la relació de dependència de la Unió Europea. Aquesta feblesa condiciona la política exterior europea, com ja va passar durant la guerra de Iugoslàvia (1991-1999).

En cinquè lloc, la Mediterrània esdevé el gran repte de la Unió, ja que l’objectiu seria tornar a recuperar la capacitat d’influència i control.

En l’actualitat, els desafiaments geopolítics al Mediterrani destaquen la incapacitat de la Unió per gestionar i solucionar les crisis mediterrànies en coherència amb els valors e interessos europeus. Aquesta incapacitat s’ha apreciat constantment durant les crisis migratòries i de refugiats, la situació d’Israel i el seu paper com a estabilitzador de l’Orient Mitjà (en tensió amb la necessitat d’estabilitat a la Mediterrània oriental), la guerra a Gaza, la guerra a Sirià i la inestabilitat “sine die”  al nord d’Àfrica.

Tot això, sense oblidar la qüestió turca, ja que la seva posició geogràfica d’accés a la Mediterrània i al mar Negre proporciona a Turquia un paper preponderant a la regió oriental i en el trànsit de mercaderies i recursos naturals. A més, la diplomàcia turca als Balcans ha demostrat com, des del “soft power”, és possible establir trets comuns històrics, religiosos i culturals amb l’objectiu de dur a terme la reconstrucció d’una identitat otomana. A més, s’ha de sumar la complexa situació de Xipre, que implica un conjunt de reptes i lluites de poder per la Unió Europea.

En sisè lloc, l’auge de l’autoritarisme arreu del planeta. L’autoritarisme ja marca una dinàmica de consolidació i expansió tal com indica informes com el d’IDEA.

Aquesta situació torna a instaurar la conflictivitat dels models de poder entre les democràcies i els autoritarismes. Així mateix, aquests últims estan cada cop més encoratjats a intervenir en el dia a dia dels sistemes democràtics i a influir en la presa de decisions en favor dels interessos dels sistemes autoritaris.

En setè lloc, el segon mandat del president Donald Trump.

De nou, com un “déjà vu”, el president Trump està tornant a alterar amb virulència l’espai geopolític euroatlàntic. Les seves decisions polítiques unilaterals afecten diametralment els interessos i valors de la PESC com son: la renegociació de tractats comercials, la imposició d’aranzels com a eina de pressió política i econòmica, la gestió migratòria agressiva d’expulsió, i la previsible desregulació mediambiental en el sector energètic (com el carbó), entre altres.

I, dins d’aquesta situació, reneix la qüestió de Groenlàndia, territori estratègic reclamat per Donald Trump per la seva posició geogràfica i conjunt de recursos naturals que existeixen, així com per la seva proximitat amb Amèrica. Per això mateix, el repte més gran és el suport de la Unió a Dinamarca i Groenlàndia fins al punt que, en qualsevol situació, aquest territori torni a formar part de la zona d’influència europea, sigui com a territori danès autònom o com a Estat Membre.

No obstant això, aquest segon mandat també pot suposar una oportunitat per continuar enfortint la integració europea i, fins i tot, per reforçar les relacions amb el Canadà i Mèxic, que s’han vist directament amenaçats (amb l’aplicació d’aranzels unilaterals del 25%) i convertir a la Unió Europea com un actor principal en l’epicentre de Nord-Amèrica des de Nuuk (Groenlàndia).

En vuitè lloc, la relació de la Unió Europea amb Rússia. No obstant, és important aclarir que aquest repte seria en si mateix una carrera universitària per a estudiar.

La Unió Europea ha d’abordar els conflictes directes amb Rússia de forma directa i des de diferents escenaris com són: la terrible guerra a Ucraïna, la situació de l’enclavament de Kaliningrad, la ciberguerra, la situació de Transnístria a Moldàvia, les tensions polítiques a Geòrgia i les ingerències externes constants com ha passat en les darreres eleccions presidencials de Romania. Tot això, destacant la dependència energètica de minerals i energies com el petroli i el gas, juntament amb les tensions als països bàltics per les seves poblacions russòfones.

En novè lloc, cal redefinir la relació geopolítica amb la Xina (qui tornarà a omplir el vuit de poder que deixarà EUA amb la seva política aïllacionista), l’Índia i la zona de hispanoamèrica, potenciant l’autonomia estratègica i la defensa dels interessos europeus sense la constant alienació amb els interessos dels EUA.

En desè lloc, les relacions de la Unió Europea amb Regne Unit.

Des de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, aquest país s’ha desestabilitzat política e institucionalment i deprimit econòmicament. Per això, la situació política actual del Regne Unit i la seva actitud de “reset” permet obrir noves oportunitats per tornar a apropar a aquest país, en enfront dels nous reptes geopolítics exposats i pal·liar les conseqüències econòmiques del Brexit.

Conclusions

En definitiva, la Unió Europea necessita adaptar-se a les noves dinàmiques internacionals vinculades a l’auge dels autoritarismes i el militarisme. Els nous reptes geopolítics derivats de les tensions internes, els desafiaments a la Mediterrània, el conflicte a Ucraïna, la qüestió de Groenlàndia, el desplaçament americà cap al Pacífic, els replantejaments de les relacions comercials i econòmiques amb la Xina i l’Índia, permeten reobrir el debat sobre cap a on ha d’avançar la UE i si cal continuar el procés d’integració europea.

Per això, és legítim preguntar-se si la UE hauria d’inspirar-se en les reflexions de Charles de Gaulle per dur a terme la creació d’un Exèrcit Comú Europeu i una diplomàcia comuna.

Un conjunt d’incògnites que només el temps podrà resoldre a través del curs inevitable i inexorable dels esdeveniments.

P.D: En cap moment es vol ignorar la importància del canvi climàtic com a repte geopolític, però la magnitud de la importància com repte, ja que implica la supervivència de la humanitat, m’ha incapacitat abordar-lo apropiadament.

Bibliografia:

Bellamy, Richard. A republican Europe of states: Cosmopolitanism, intergovernmentalism and democracy in the EU. Cambridge University Press, 2019.

Carpentier, Jean, and François Lebrun. Breve historia de Europa. Vol. 4225. Alianza editorial, 2006.

De Prat, Cesáreo Rodríguez-Aguilera. ¿Estados Unidos de Europa? Los libros de la Catarata, 2019.

Lacoste, Yves. La géopolitique par les cartes: la longue histoire d’aujourd’hui. Larousse, 2022.

Lloveras, Josep María. Hacia el corazón de Europa: Memorias diplomáticas. RBA.2023

Vallès, Josep María; PUIG, Salvador Martí. Ciencia política: un manual. Grupo Planeta Spain, 2015

Wiener, Antje. European integration theory. Oxford University Press, 2019.

---

[1] Aquest terme es refereix a sistemes polítics de països de “Europa central i Oriental, Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Es tracta de règims que permeten la celebració d’eleccions periòdiques, però sense comptar amb les garanties de drets i llibertats que haurien de regir-les” (Vallès, Puig i Martí, 2015: 2011).