Xavier Godàs. Sociòleg @XavierGodas

El dissabte 19 d’octubre morí als 85 anys el meu professor, col·lega i director de tesi, en Salvador Giner. Gran persona i sociòleg de referència internacional, en aquest ordre, perquè sense el primer tret no s’entén el segon. Els articles en la seva memòria destaquen la seva dilatada, internacional i prolífica trajectòria acadèmica. Una cinquantena llarga de llibres, bastants dels quals traduïts a diversos idiomes; el seu honest compromís amb la ciència, el progrés social i el bategar d’aquest país. Jo, però, vull recordar-lo per la seva dimensió humana i per tot allò que de substantiu vaig aprendre d’ell mentre compartíem classes de teoria sociològica a la UB i en Salvador em dirigia la tesi.

En Salvador no es pot entendre sense el seu humor. El tenia fi, intel·ligent i càustic, sovint fronterer respecte de tot allò que les convencions defineixen com de bon gust. En Giner (també l’anomenàvem així) era un gentleman sorneguer, políticament incorrecte; quan parlava amb aquesta conya seva ens feia riure alhora que no en poques ocasions ens feia patir. En més d’una ocasió he pensat com un Salvador en plena forma hauria reaccionat a aquesta època que ens està tocant viure, tant fascinant per l’emulsió de noves energies col·lectives de canvi, però tan estricta en microprocessos de control social, quan la més mínima frase treta de context o mal plantejada pot enfonsar la credibilitat i l’autoritat de qui l’expressa.

Quan en Salvador feia conya rebia tothom començant per ell mateix. I entre broma i broma hi havia un moment que parava, es mostrava seriós, i llavors dissertava analíticament i reflexiva sobre l’objecte de la conya. En Giner ens abocava a la reflexió, on sempre les preguntes eren més importants que les respostes. El nostre professor despreocupadament iconoclasta fou sempre un antídot a qualsevol posicionament personal forjat des de les creences assumides però no pensades. Atenció: la sociologia, com totes les ciències socials, és terreny adobat per a “sants” de tota mena, apologetes i redemptors que sovint fan la viu-viu cobrant un sou públic. En Salvador no els suportava i anava per lliure.

La desimboltura vital d’en Giner ens mostrava l’ànima antiautoritària que tot sociòleg hauria de tenir ben present en l’exercici de la seva professió. Antiautoritària en el sentit que la sociologia és una ciència social que creix en base al coneixement acumulat de la seva trajectòria, però que alhora sempre ha de restar oberta a la revisió crítica dels seus postulats a la llum dels nous coneixements o dels dubtes raonables que puguin anar sorgint en aquesta tasca titànica que és comprendre les dinàmiques socials. I és que la sociologia és una ciència social descreguda. No és apta per als crèduls que abracen íntimament qualsevol parròquia sense buscar-hi, analíticament parlant, tres peus al gat. Ull, ens puntualitzava en Salvador, això en cap cas equival a dir que el sociòleg no hagi de prendre posició política ni plantejar escenaris o objectius polítics. No, la idea més precisa és que qualsevol que usi ex ante la sociologia per fer encaixar els seus prejudicis ideològics, és un estafador.

Per això, els que vam conèixer i tractar el professor Giner vam tenir el privilegi de relacionar-nos amb tot un personatge, amb una persona que traspuava inquietud sincera pel coneixement, que ens convidava a llaurar la sociologia amb el prerequisit epistemològic clau de l’obertura mental; que amb el seu humor ens va ajudar a relativitzar les cotilles estamentals del sistema universitari i els límits de les diverses “esglésies” sociològiques. Que la nostra societat continuï produint Giners. Ens convenen.

Descansa en pau, Salvador, i gràcies per tot.