Juan Luis Aparicio
Politòleg

En els darrers anys assistim a una tendència, cada vegada més marcada, de pèrdua dels principis fundadors que han caracteritzar el procés d’integració europea. Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial la integració europea va ser l’eina que va permetre evitar una nova guerra a Europa i generar una cooperació econòmica entre els Estats membres que hauria de portar a una cooperació política cada cop més profunda. Fins els darrers anys del segle XX aquest procés ha anat avançant, moltes vegades de crisi en crisi, però sense fer passos enrere. Hi havia un equilibri entre l’enfocament intergovernamentalista, poc partidari a cedir competències dels Estats membres en favor d’un ens supranacional, i l’enfocament funcionalista o federalista, més partidari d’anar cedint competències paulatinament per poder fer front als reptes comuns. Malauradament aquest equilibri s’ha perdut en favor de l’enfoc intergovernamentalista, i des de l’inici del segle XXI s’ha iniciat, primer un estancament del projecte, i actualment un procés de retrocés en la integració europea.

El segle XXI es va iniciar amb la inèrcia provinent del segle passat amb l’establiment de l’euro com a moneda única, la carta dels drets fonamentals de la UE, l’ampliació cap a l’est d’Europa i el projecte de Constitució europea. Ens els darrers quinze anys tot allò que ha implicat més aprofundiment en la integració política i social s’ha vist apartat o condicionat per les excepcions introduïdes als tractats per alguns Estats membres. L’exemple paradigmàtic és la política exterior i de seguretat comuna, la qual ni és de seguretat ni molt menys és comuna.

La manca de lideratge polític és un dels principals motius del retrocés en el procés. Ens trobem amb líders polítics mediocres, més centrats en afers domèstics, en el curt termini, que no veuen més enllà de la immediatesa ni tenen la valentia per afrontar els reptes polítics i socials i que en la majoria dels casos no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Això s’ha traduït en què la UE és incapaç de donar resposta als reptes que ha d’afrontar. L’intergovernamentalisme ha provocat aquesta incapacitat manifesta. Dos d’aquests reptes, el fanatisme terrorista gihadista i l’arribada de refugiats han demostrat que les polítiques que s’han establert ni són suficients ni efectives.

Al contrari, davant de la manca de cooperació, i fins i tot coordinació, s’ha construït un discurs al voltant de la por, que resulta més fàcil a curt termini i més efectiu. Primer ha estat el model econòmic i la necessitat de reduir l’Estat del benestar perquè no es pot mantenir, després amb els immigrants i els refugiats perquè poden afeblir el creixement, la recuperació i el propi Estat del benestar, i actualment amb la necessitat de retallar llibertats ciutadanes per poder fer front al terrorisme. Són discursos polítics que no fan front a les causes reals dels mateixos. La retallada de drets no soluciona els reptes, i una vegada retallats els drets aquests queden laminats i no es recuperen. Per exemple, l’Acord de Schengen pel qual s’estableix la llibertat de circulació de persones, eliminant les fronteres interiors i coordinant els serveis de policia entre els 26 Estats signats de la UE i de fora de la UE, veu que la seva aplicació s’activa i es desactiva i ja sorgeixen veus per revisar-ho a la baixa. Amb la por no és construeix res, al contrari es desintegren les virtuts de processos com el d’integració europea que havien de portar cap a una major integració política, social i econòmica.

El problema no rau només en la falta d’impuls polític, sinó que també ha implicat una renúncia als valors i els principis que defineixen a la UE. L’entrada de refugiats provinents de Síria, Iraq i Afganistan que fugen de la guerra a territori comunitari ha mostrat la decadència del procés d’integració europea. La UE ha venut la seva ànima a Turquia subcontractant-la perquè s’encarregui de frenar l’entrada de refugiats a canvi de prebendes. La UE serà responsable de deportacions massives de refugiats primer, concentrant-los en camps de deportació en territori comunitari i, després, enviant-los a un país que no és democràticament homologable (tracte a les minories, persecució d’opositors, llibertat de premsa…). La UE es renta les mans, mira cap a un altre lloc, qüestiona el dret internacional existent i mina els drets humans de tercers en territori comunitari. Els motius que van portar a la UE a rebre el Premi Nobel de la Pau el 2012: “per més de sis dècades contribuint a l’avançament de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans a Europa”, sembla que no es van tenir presents a l’hora de signar l’acord amb Turquia.

L’increment del suport a partits d’ultradreta antieuropeus és un problema a gran part d’Europa i un altre símptoma de desintegració del procés. Aquests partits amb un discurs que inclou elements de xenofòbia, de nacionalisme excloent, d’antieuropeisme i de replantejament dels drets i les llibertats ciutadanes han condicionat l’agenda política. L’any 2017 serà clau en aquest sentit per veure si definitivament quallen a França, amb el Front National a les eleccions presidencials, i a Alemanya amb els resultats dels partits d’ultradreta a les eleccions per a la cancelleria. Abans d’aquests processos electorals el referèndum al Regne Unit del proper 23 de juny de 2016 sobre la continuïtat a la UE marcarà en gran mesura el futur del procés. Un victòria de les posicions favorables de la sortida de la UE, encara pot accelerar més el procés de desintegració europea.

Encara que la manca de lideratge polític i de projecte durant la darrera dècada està fent retrocedir el procés d’integració europea, la ciutadania és qui escull els seus representants i cada societat democràtica té els representants que es mereix. La ciutadania ha d’evitar caure em l’autocomplaença i en el conformisme perquè el que està en joc és el model de societat i de llibertats a Europa. La situació actual és preocupant. Aquesta crisi en el model d’integració és la més amplia des de l’inici de tot el procés, porta implícits elements de desintegració, de manca de cooperació i de no saber, i a vegades ni voler, escoltar aquell que no pensa igual. La negociació que porta a un bé comú, que no té beneficis a curt però si a llarg termini no s’ha d’entendre com un signe de feblesa. Per això la ciutadania ha de ser conscient de les conseqüències de la deriva del procés actual, el qual, sinó es corregeix amb urgència, porta cap a la desintegració europea. Si es consolida, campi qui pugui.