Juan Luis Aparicio Romero
Politòleg

El proper 3 d’octubre es compleixen 25 anys del procés que va portar a la reunificació alemanya. La intenció del canceller Kohl va ser que la reunificació no portés a una germanització d’Europa. L’eix francoalemany va acordar avançar en una unió política d’Europa basada en la legitimitat institucional, l’eficàcia i una política exterior i de seguretat comuna. Durant tota la dècada dels noranta es va avançar en aquesta direcció. El motor de la UE, l’eix francoalemany, que lidera i impulsa el procés des dels anys cinquanta del segle passat ha passat actualment ha ser impulsat principalment per Alemanya. La crisi política, econòmica i social que pateixen els Estats membres de la UE ha afavorit aquest impuls alemany el qual marcarà el model d’integració europea dels propers anys.

Històricament, cada vegada que s’ha produït un entrebanc al procés d’integració europea, la solució ha estat més integració europea. La tendència actual és tot el contrari, un conversió cap a un model homogeni basat en l’alemany el qual no implica una major integració. Actualment es qüestionen acords i principis ja assolits com el mercat interior, la lliure circulació de mercaderies i persones i fins i tot el concepte de ciutadania europea. Les veus que sorgeixen de França, del Regne Unit o d’altres Estats membres que plantegen una revisió del model, no es veuen com a problemàtiques des d’Alemanya perquè en certa mesura es comparteixen. La unió política d’Europa es troba estancada i en certs aspectes en retrocés. L’Europa social entesa com un procés cap un mínim comú d’Estat del benestar pel mer fet de ser ciutadà de la UE, ja no forma part ni de l’agenda política, de fet l’Estat del benestar s’està desmantellant als Estats membres. La política exterior comuna no és una eina útil ni per poder donar una resposta comuna i ràpida a les migracions massives de persones que demanen asil provinents de països en conflicte del Mediterrani sud. En aquests moments un major intergovernamentalisme sembla que convingui a tots.

Veritablement cap de les principals potències europees, per diferents motius, es troben en condicions de qüestionar el model germànic i liderar un model alternatiu. França es troba en un moment de replantejament del sistema polític i social establert per la cinquena república. Què significa ser francès ha estat la qüestió, que més enllà de la crisi econòmica, s’ha introduït en el debat públic. És en aquest àmbit on el Front Nacional ha aprofitat el seu moment per esdevenir actor de referència en la introducció de temes de l’agenda política. El resultat s’ha cristal·litzat amb la victòria a les eleccions europees de 2014 amb un discurs anti-europeu i anti-immigració. S’haurà de veure si aquesta tendència es manté a les eleccions presidencials de 2017.

En el cas del Regne Unit la crisi econòmica no ha afectat en la mateixa mesura que a França, però el debat intern sobre la pertinença a la UE s’ha introduït amb força a l’agenda política. Com a França un partit amb un discurs anti-europeu i anti-immigració, el Partit per la Independència del Regne Unit, ha fet reviure aquest debat i ha aconseguit que el Partit Conservador faci seu part d’aquest discurs. Això portarà que se celebri un referèndum per mantenir-se o marxar de la UE el 2016 o el 2017. Amb la possibilitat de sortida de la UE i l’acceptació del model alemany, sobretot en la vesant econòmica, no són condicions adients pel sorgiment d’un lideratge alternatiu des de l’actual govern britànic.

La posició actual d’Alemanya de preeminència respecte la resta de governs europeus és indiscutible, ja sigui per incapacitat (França, Itàlia), per indiferència (Regne Unit) o per afinitat de pensament (Polònia, Països Baixos, Àustria, Finlàndia). El seu model polític, econòmic i social es planteja com l’únic viable per sortir de la crisi. Grècia ha qüestionat aquest model però des d’una posició de feblesa i manca de suports d’altres governs amb els resultats ja coneguts: més rigor sobre l’accés al crèdit. Càstig al soci díscol i avís a socis navegants, especialment a la resta de països del sud d’Europa. No obstant això, aquest model no és degut exclusivament al pensament conservador dels governs d’Alemanya i de la major part de la resta d’Estats membres de la UE. La socialdemocràcia europea també n’és partícip des dels parlaments dels Estats membres i des de les diferents institucions comunitàries. Durant la crisi de liquiditat i crèdit grec, els governs socialdemòcrates de França i Itàlia han intentat mitjançar entre el rigor germànic i Grècia. Han resultat la cara amable de les negociacions però més en les formes que en el contingut. La socialdemocràcia ha fet seu gran part del model polític, econòmic i social que planteja Alemanya per a la UE.

El que Kohl preferia evitar, la germanització d’Europa, s’està produint paulatinament des de fa anys. La crisi econòmica dels darrers anys ho ha potenciat encara més. Ara ja no és més Europa amb més Alemanya, sinó Europa a imatge i semblança d’Alemanya. La gran beneficiada de la crisi a la UE, no només econòmicament sinó políticament ha estat Alemanya. El seu sistema s’ha exportat com l’únic model a seguir. És un model assolit en els 15 darrers anys que si s’ha considerat bo pels alemanys, també ho ha de ser per a la resta de la UE. El problema és que aquest nou model d’integració europea no resulta integrador i tendeix a l’exclusió d’aquells plantejaments alternatius que no estiguin en línia o que qüestionin els seus fonaments. Aquest model sinó es combat amb un nou lideratge portarà a un estancament de la integració europea i a la desactivació de les conquestes socials i polítiques assolides en les darreres dècades. El nou lideratge dependrà de la voluntat de canvi que es vulgui i pugui impulsar des de la ciutadania a nous dirigents que assumeixin el mandat rebut.