Laia Márquez Muñoz. Investigadora al Grup d’Administració Digital i Electrònica de la UOC i doctoranda a la Universitat de Girona. @laiamm2000

La construcció del subjecte polític

Quan les administracions públiques convoquen un procés per escoltar la veu de la ciutadania han de ha de definir qui hi pot participar. Aquesta decisió, aparentment tècnica, té en realitat un profund significat polític: delimita el demos, és a dir, el conjunt de persones considerades membres legítims de la comunitat política en aquell context concret.
Tradicionalment, el cens en experiències participatives (més enllà de les eleccions periòdiques), es fixa en les persones majors de 16 anys empadronades al municipi. Aquest criteri garanteix una vinculació territorial estable, permet utilitzar un registre administratiu objectiu i sovint comparable ja que moltes experiències fan servir la mateixa demo. Però, al mateix temps, deixa fora col·lectius que també formen part de la vida quotidiana del municipi.

Qui queda exclòs?
Entre els grups exclosos habitualment hi trobem:

● Les persones amb segona residència, que contribueixen econòmicament i sovint participen en la vida social, però no consten al padró.

● Els menors de 16 anys, tot i que moltes de les decisions polítiques locals tenen impacte directe en la seva educació, mobilitat o espais de lleure.

● Les persones que hi treballen sense viure-hi, que utilitzen serveis públics, infraestructures i també generen activitat econòmica i social.

Aquestes exclusions plantegen un debat de fons: qui té dret a decidir sobre el futur col·lectiu? La resposta no és unànime i varia segons la tradició democràtica, el tipus de procés i els objectius polítics de cada municipi.

Entre la legitimitat i la practicitat

El criteri del padró té clars avantatges: és verificable, transparent i evita duplicitats. A més, connecta amb el dret a vot en les eleccions municipals, reservat a majors d’edat empadronats i amb nacionalitat espanyola o d’un país amb conveni.
Tanmateix, si l’objectiu d’un procés participatiu és enriquir el debat públic i obtenir la màxima pluralitat de veus, potser caldria explorar models més oberts:

● Participació consultiva per a menors a través d’escoles i consells d’infants.

● Espais deliberatius on persones amb segona residència o treballadors del municipi puguin aportar propostes.

● Distinció entre mecanismes decisius (amb restricció censal) i mecanismes consultius (amb criteris més inclusius).

Un debat obert

La definició del demos en processos participatius no és només un assumpte tècnic, sinó una decisió política amb conseqüències reals sobre la inclusió i l’exclusió. Cada municipi ha d’equilibrar legitimitat democràtica i viabilitat organitzativa, tot preguntant-se quina comunitat vol reconèixer com a subjecte polític.
El repte és, doncs, dissenyar experiències que, sense perdre rigor ni seguretat jurídica, permetin donar veu a la diversitat de persones que configuren la vida local. En última instància, la qualitat democràtica d’un municipi també es mesura per la seva capacitat d’escoltar a qui habitualment queda fora del cens.