Emilio Román Rodrigálvarez. Politòleg doctorant en Ciències Polítiques.

Els professors Levistky i Ziblatt ja ens alerten que “Las democracias pueden fracasar a manos no ya de generales, sino de líderes electos, de presidentes o primeros ministros que subvierten el proceso mismo que los condujo al poder” (Levitsky y Ziblatt, 2018:10).

Per aquest motiu, totes les democràcies s’han de preguntar sempre fins a quin punt els seus líders s’adhereixen als principis i valors de la democràcia com a sistema de govern. És importat destacar que “La democracia es un trabajo extenuante. (…), las democracias exigen negociación, compromiso y concesiones. Los reveses son inevitables y las victorias siempre parciales. Las iniciativas presidenciales pueden perecer en el Congreso o quedar bloqueada en los tribunales. Y si bien estas limitaciones frustran a todos los políticos, los demócratas saben que no les queda más remedio que aceptarlas” (Levitsky y Ziblatt, 2018:94).

Per això mateix, avaluar si el segon mandat del president Donald Trump és democràtic o autocràtic és un exercici necessari per fer projeccions i anàlisis polítics adequats i entendre què està succeint als EUA. A més a més, ens trobem en un context d’efervescència política per l’estrepitós ressonar dels tambors de l’autoritarisme i el militarisme, que amplifiquen la seva força per tot el món i fan que els fantasmes de l’imperialisme planen sobre Europa.

Una primera senyal que ens permet detectar una anomalia en la manera de governar del president Trump és que, entre tots els presidents del segle XXI, és qui més ha utilitzat la figura de la “Executive Orders” (Decrets Presidencials).

En aquest aspecte, cal tenir en compte que:

• President George W Bush (2001-2009): Va decretar 290 “Executive Orders”
• President Barack Obama (2009-2017): Va decretar 275 “Executive Orders”
• President Joe Biden (2020-2024): Va decretar 161 “Executive Orders”

No obstant això, Donald Trump, amb el seu primer mandat (2017-2020), va signar 219 “Executive Orders” i, des del 20 de gener fins a l’actualitat, ja n’ha decretat 89 “Executive Orders”.

Malgrat això, ens podem preguntar:

Què signifiquen aquestes dades?

Els professors Levistky i Ziblatt en recorden que “el poder ejecutivo ha acumulado vastas capacidades tanto en materia legal como administrativa, presupuestaria de inteligencia y bélica, cosa que lo ha transformado en una presidencia imperial” (Levitsky y Ziblatt, 2018:149). En altres paraules, els presidents dels Estats Units posseeixen unes capacitats on “los inmensos poderes del poder ejecutivo pueden tentar a los presidentes a governar de manera unilateral, al margen del Congreso y del poder judicial” (Levitsky y Ziblatt, 2018:150), atemptant directament contra el propi sistema democràtic.

Per això mateix, la no-contenció en l’aplicació de les “Executive Orders” ja és una senyal d’alerta de tendències autoritàries.

Tanmateix, per entendre aquest segon mandat, cal preguntar-se:

En quin context ha tornat Donald Trump?

Donald Trump ha tornat a la Casa Blanca en un moment en què diferents forces polítiques advoquen per convertir els estats democràtics en “democràcies il·liberals“. L’augment de l’autoritarisme arreu del planeta ja marca una dinàmica de consolidació i expansió, tal com indiquen informes com el d’IDEA.

La segona senyal que ens indica una deriva autoritària és que la victòria de Trump l’ha entronitzat com el referent internacional dels líders polítics que defensen obertament la instauració de democràcies il·liberals, com es va poder observar durant la darrera Conservative Political Action Conference (CPAC) a Washington, amb líders polítics com Javier Milei, Nayib Bukele, Eduardo Bolsonaro i Santiago Abascal.

Si ens atenem a aquestes dues senyals i tenim en compte el caràcter estrambòtic, nepotista, desinformat, irreflexiu e impulsiu del president Trump, és pertinent preguntar-se:

Com detectar a un autòcrata?

Actualment, la Ciència Política posseeix diferents eines per detectar a un autòcrata. No obstant això, els principals quatre indicadors del comportament autoritari els han desenvolupat Levitsky i Ziblatt al seu llibre Cómo mueren las democracias (2018) inspirats per “La quiebra de las democracies (1978)” de Juan Linz.

Per això mateix, amb la voluntat de dur a terme la “prueba del algodón” per detectar si ens trobem davant d’un demòcrata o un autòcrata, podem analitzar algunes decisions de Trump a la Casa Blanca a través d’aquests quatre indicadors i les seves corresponents preguntes. Tot i això, tenint en compte que “un político que cumpla ni tan siquiera uno de estos criterios, es causa de preocupación” (Levitsky y Ziblatt, 2018:32).

1er Indicador: Rebuig (o feble acceptació) de les regles democràtiques del joc.

1. Rebutgen la Constitució o expressen la seva voluntat de no acatar-la?

El president ja ha comentat o suggerit en diferents ocasions la possibilitat d’ignorar o reinterpretar la Constitució en funció de la seva voluntat, com analitza CNN Politics (aquí).  

• Suggereixen la necessitat d’adoptar mesures antidemocràtiques, com ara cancel·lar eleccions, incomplir o suspendre la Constitució, prohibir determinades organitzacions o restringir els drets polítics o civils bàsics?

La voluntat del President Trump de restringir la ciutadania per naixement ja atenta contra la 14th Amendment de la Constitució dels EE.UU.

• Pretenen fer servir (o aproven l’ús de) mesures extraconstitucionals per canviar el Govern, com ara cops militars, insurreccions violentes o manifestacions massives destinades a forçar un canvi en el Govern?

El 6 de gener de 2020 es va produir l’assetjament al Capitoli, on el propi President Trump va incitar als manifestants.

• Intenten minar la legitimitat de les eleccions, per exemple, negant-se a acceptar uns resultats electorals creïbles?

Ha negat reiteradament la legitimitat de les eleccions del 2016, 2020 i 2024, fet que ja és la norma i no l’excepció.

2n Indicador: Negació de la legitimitat dels adversaris polítics.

1. Descriuen els seus rivals com a subversius o contraris a l’ordre constitucional establert?
2. Afirmen que els seus rivals constitueixen una amenaça existencial, sigui per a la seguretat nacional o per al mode de vida imperant?
3. Descriuen sense arguments els seus rivals d’altres partits com a delinqüents el suposat incompliment de la llei dels quals (o el potencial per incomplir-la) els desqualifica per participar plenament en l’esfera política?

Existeixen molts exemples, però només cal recordar l’últim discurs en el Congrés (aquí), on el mateix president nega i menysprea sistemàticament la legitimitat de l’oposició política.  

• Suggereixen de manera infundada que els seus rivals són espies estrangers que treballen secretament en aliança amb (o a sou de) un govern forà, normalment d’un país enemic?

Aquí no he trobat una afirmació exacta del president sobre acusacions d’ingerència externa, però sí l’equiparació del progressisme amb una aliança “woke” internacional que vol abolir el sistema de valors nord-americà.

3er Indicador: Tolerància o foment de la violència.

1. Tenen vincles amb bandes armades, forces paramilitars, milícies, guerrilles o altres organitzacions violentes il·legals?
2. Han patrocinat ells mateixos o els seus aliats de partit linxaments d’adversaris?
3. Han donat suport de manera tàcita a la violència dels seus partidaris negant-se a condemnar-la i penalitzar-la sense ambigüitats?
4. Han elogiat (o s’han negat a condemnar) altres actes destacats de violència política, tant del passat com ocorreguts en altres llocs del món?

El conjunt de les respostes es pot exemplificar amb la gestió del President Trump en relació amb l’assetjament al Capitoli dels Estats Units. A més, actualment, el president Trump ha protegit e indultat a més de 1.500 insurrectes violents pel seu paper en l’intent de derrocar el sistema de govern constitucional.

4rt Indicador: Predisposició a restringir les llibertats civils de l’oposició, inclosos els mitjans de comunicació.

1. Han donat suport a lleis o polítiques que restringeixen les llibertats civils, com ara ampliar les lleis per libel o difamació o aprovar lleis que limiten el dret de manifestació, les crítiques al govern o a determinades organitzacions civils o polítiques?

Actualment, les actuacions de la Casa Blanca no deixen de col·lapsar els mitjans de comunicació amb decisions que restringeixen les llibertats civils. No obstant això, el següent article engloba el conjunt d’aquestes actuacions aquí.

• Han amenaçat amb adoptar mesures legals o altres accions punitives contra persones crítiques pertanyents a partits de l’oposició, la societat civil o els mitjans de comunicació?

En aquest aspecte, podem recordar la confrontació amb la governadora de Maine, a qui Trump va amenaçar amb aturar el finançament federal per el conjunt del Estat (aquí).

• Han elogiat mesures repressives adoptades per altres governs, ja sigui en el passat o en altres llocs del món?

Ha elogiat les mesures repressives de Nayib Bukele contra la violència de les pandilles i les polítiques d’apartheid de Benjamin Netanyahu contra els palestins.

Amb tot això, els indicadors ens senyalen que ens trobem amb un president que compleix sense cap dificultat les característiques d’un autòcrata.

Per això mateix, el fet de entendre que el President Donald Trump és un autòcrata, permet comprendre amb major facilitat titulars com “La Casa Blanca niega haber ignorado la orden judicial que detiene las deportaciones de venezolanos”, la recriminació acalorada, indocumentada e injusta contra el President Ucraïnès Volodomir Zelensky, o la nova política imperialista que planteja contra Canada, Groenlàndia i Panamà.

Conclusions

En definitiva, si seguim el “test de l’ànec”: si camina com un autòcrata, parla com un autòcrata i actua com un autòcrata… probablement ho és. Així doncs, podem afirmar que el rei està despullat dient que Donald Trump és un autòcrata que deprecia el conjunt de valors que representa les democràcies actuals.

Per això mateix, si és fa un anàlisis adequat de la situació, si que és possible que la ciutadania comenci a dur a terme decisions per evitar que el sistema polític dels EUA esdevingui una nova democràcia il·liberal.  Tot això, recordant que “ningún dirigente político por si sólo puede poner fin a la democracia, y tampoco ningún líder político puede rescatarla sin la ciudadanía” (Levitsky y Ziblatt, 2018:266).

No obstant això, una pregunta que sorgeix seria: Fins a quin punt la deriva autoritària de Trump pot afeblir o enfortir les democràcies europees?

Un conjunt d’incògnites que només el temps podrà resoldre a través del curs inevitable i inexorable dels esdeveniments.

Bibliografia:

Levitsky, S., & Ziblatt, D. (2018). Cómo mueren las democracias (Vol. 1). Barcelona: Ariel.

Vallès, Josep María; PUIG, Salvador Martí. Ciencia política: un manual. Grupo Planeta Spain, 2015