Ricard Hernández Camarasa. Consultor polític. Coordinador de govern a l’Ajuntament de Girona. @ricardhcam

Aquest febrer de 2025 Alemanya ha celebrat eleccions federals, que han deixat diferents titulars: la unió CDU/CSU s’ha reconciliat amb la victòria, l’ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) ha obtingut la segona posició amb el millor resultat de la seva història, els tres partits que han tingut responsabilitats de govern el darrer mandat s’han enfonsat i la participació ha estat la més alta des de la reunificació del país. Fins aquí, aquest podria ser el resum de qualsevol altra elecció a qualsevol altre país europeu. La realitat, però, és que Alemanya viu un moment especialment delicat, que explica en gran mesura com s’ha arribat a aquesta cita electoral. 

Partim d’un element important: el país germànic no havia de celebrar les eleccions federals el mes de febrer. La data fixada inicialment al calendari era el 28 de setembre, però l’encara canceller Olaf Scholz va veure’s obligat a avançar els comicis després del col·lapse del govern tripartit, conegut popularment com a coalició semàfor, amb la pèrdua d’una moció de confiança. En algunes latituds europees les eleccions anticipades poden semblar el pa de cada dia, però no és el cas d’Alemanya: feia 20 anys (des del 2005) que no es donava aquesta situació, i l’anterior vegada havia sigut el 1983. No és casualitat que el país centreeuropeu hagi forjat la reputació de ser una potència amb una alta estabilitat política, però darrerament aquesta realitat ha canviat, en gran mesura arran de la crisi econòmica que viu el país.

Efectivament, la fins ara incombustible locomotora de l’Eurozona ha encadenat dos anys de recessió, amb caigudes del Producte Interior Brut (PIB) del 0,3% el 2023 i del 0,2% el 2024. El país no vivia dos anys consecutius de caiguda des del període 2002-2003. La previsió pel 2025, a l’espera de les reformes que pugui impulsar el futur executiu de Friedrich Merz, tampoc és gaire esperançadora: si el creixement esperat ja era d’entrada molt testimonial (el més baix de les principals economies europees), l’amenaça de la guerra comercial trumpista pot acabar de liquidar el poc optimisme existent a Berlin i a Brussel·les. El cert, però, és que el retorn de Donald Trump és tan sols una estocada més a una economia que ja estava molt debilitada.

La pregunta que ens hem de fer, per tant, és com ha arribat l’economia més important d’Europa a aquesta situació límit; i la resposta, de fet, és senzilla. L’economia alemanya ha prosperat en les darreres dècades gràcies a una indústria sòlida amb una gran capacitat exportadora, especialment en sectors com la maquinària, la química i l’automòbil, que es veia afavorida per un context de baixes barreres al comerç internacional. Aquest model era idíl·lic fins que la indústria germànica ha començat a perdre competitivitat, fet que ha generat una contracció de les exportacions i, en conseqüència, del creixement econòmic. Els motius que considero que han generat aquesta pèrdua de competitivitat són quelcom més complex, però miraré de resumir-los a continuació.

Preus disparats de l’energia  

Durant anys, Alemanya ha basat el seu model industrial en l’accés a energia barata, especialment en gas natural provinent de Rússia, gràcies a les bones relacions diplomàtiques existents entre ambdós estats fins a l’any 2022. Aquesta situació va canviar radicalment el febrer de 2022 amb la invasió russa d’Ucraïna: Berlin va fer un gir per reduir la dependència energètica envers Moscou, veient-se obligada a recórrer a alternatives molt més cares com el gas natural liquat dels Estats Units i Qatar. Això ha disparat els costos per a les empreses alemanyes, especialment en sectors intensius en energia com el químic o el metal·lúrgic.

Manca de mà d’obra qualificada

Alemanya és un dels països europeus amb una població més envellida i amb menor taxa de natalitat, fet que any rere any agreuja el ja alarmant dèficit de personal en sectors clau com la indústria, la sanitat i la tecnologia. Altres territoris, com l’estat espanyol, estan maquillant aquesta crisi demogràfica amb la immigració, però Alemanya, malgrat haver-hi invertit importants esforços, no té prou capacitat d’atracció i retenció d’aquesta. Segons estimacions de Bloomberg, el país germànic necessitaria guanyar 400.000 treballadors estrangers qualificats cada any només per mantenir la seva força de treball; una xifra que està lluny d’aconseguir, entre d’altres motius, per les barreres lingüístiques i burocràtiques que dificulten la integració laboral dels professionals estrangers, que acaben optant per altres estats on els processos són més àgils i els salaris més competitius.

Una indústria poc flexible i poc innovadora

El sistema industrial alemany ha estat tradicionalment fort en sectors com l’automoció, la química i la maquinària d’alta precisió, però la seva transició cap a sectors emergents com la digitalització, la intel·ligència artificial i les energies renovables ha estat lenta i erràtica. I aquest no és ni tan sols el problema més greu, ja que la indústria teutona també està perdent pistonada on tradicionalment havia estat més forta; només cal veure la crisi que viu el sector de l’automoció, incapaç d’atrapar els competidors xinesos i nord-americans en la carrera cap a l’electrificació i la conducció autònoma.

Burocràcia, sobre-regulació i dificultat de finançament

La baixa capacitat d’innovar i d’adaptar-se als canvis econòmics mundials descrita en l’apartat anterior té relació directa amb la complexitat legal, burocràtica i de finançament que afecta la indústria alemanya (un denominador comú amb molts països europeus). Qüestions com el volum i la complexitat dels tràmits necessaris per obrir una empresa; la burocratització i rigidesa que genera l’elevat nombre de nivells administratius propis de la lògica federal; les regulacions estrictes en sectors com la intel·ligència artificial o la biotecnologia, i la lentitud dels processos de finançament fruit d’un sector bancari conservador i d’una baixa cultura del capital risc, són només alguns exemples d’aquesta realitat, frenant el potencial emprenedor i innovador de l’economia germànica i europea.

Una política del deute restrictiva

La rigidesa cultural i normativa alemanya va una mica més enllà i condiciona també la seva política d’endeutament. S’hi refereixen com a Schuldenbremse (“Fre del deute”): una norma gravada a foc a la constitució que pràcticament elimina la possibilitat de generar dèficit públic, excepte en casos excepcionals (com la pandèmia de la Covid-19). Aquesta política fiscal tan restrictiva, que té els seus orígens en la reunificació econòmica del país, limita la capacitat de l’executiu alemany d’utilitzar l’endeutament i el dèficit per estimular la seva economia, a diferència del que han fet altres potències europees, els Estats Units o la Xina. També és responsable de la deficient inversió en les infraestructures del país, amb exemples evidents: una xarxa ferroviària antiquada i amb retards i avaries constants, un sistema d’autopistes i carreteres deteriorat, uns aeroports mal gestionats, una de les velocitats d’internet més precàries de l’Europa Occidental i una expansió territorial de la fibra òptica molt més baixa que la d’Estats equivalents.

I ara, què?

Alemanya, i el conjunt de la Unió Europea, afronten uns mesos que seran decisius per mantenir un paper rellevant al món. El retorn de Trump a la Casa Blanca tan sols intensifica la urgència d’uns deures que fa temps que estan pendents, i que tal com assenyala l’Informe Draghi de setembre de 2024, hauran d’abordar necessàriament qüestions com reforçar la innovació, créixer en el sector de les noves tecnologies, incorporar la intel·ligència artificial en la indústria, agilitzar la presa de decisions, simplificar la regulació i liderar la producció d’energies netes. Alemanya, que segurament és la forma més pura de la manera de fer europea (tant pel bo com pel dolent), haurà de posar alguna marxa més si vol evitar que la locomotora europea quedi massa enrere.