Laia Márquez Muñoz. Investigadora al Grup d’Administració Digital i Electrònica de la UOC i doctoranda a la Universitat de Girona. @laiamm2000

La confiança en les persones representants és un aspecte essencial del funcionament de la democràcia. Aquesta confiança pot ser variada en funció del context i de la cultura política i social, i es basa en la relació entre la ciutadania i les persones representants. I no ens hem d’oblidar que una major confiança acaba tenint repercussions positives en la qualitat de les institucions públiques i, per tant, en les polítiques públiques.

En els últims anys la desconfiança cap als representants polítics no ha parat d’augmentar. El destapament de casos de corrupció (justificat per l’ocultació d’informació pública), les promeses dels programes electorals que no s’acaben d’implementar i la sensació que les persones representants viuen en un món diferent de les necessitats de la ciutadania són factors que han contribuït a aquesta desafecció. Blanes (2022) va un pas més enllà i considera que l’element essencial per a confiar en les administracions públiques implica tenir dret a una bona administració. Això, segons Blanes, recau en el respecte de tots els drets, és a dir, que no s’actuï de manera arbitrària i subjectiva, vetllant sempre per l’interès comú, donant resposta ràpides (a vegades fins i tot quasi instantànies) a les necessitats de la ciutadania, que es justifiqui per què s’ha pres una determinada decisió i que es governi amb i pel poble.

No s’ha d’oblidar que les persones representants, en la majoria d’ocasions, no poden prendre les decisions de manera independent. És a dir, els i les representants són manats per les elits de les seves formacions (disciplina de partit) i, a més busquen en els partits una carrera professional individual. Dit amb unes altres paraules, molt sovint, les persones representants prioritzen la seva carrera professional dins de la formació i la disciplina del partit, abans de vetllar pels interessos de la ciutadania.

La conseqüència de la desconfiança és clara: la insatisfacció de la ciutadania amb tot allò que envolta els partits polítics i les administracions públiques. Si la ciutadania confia en les persones representants vol dir que confia en el sistema polític, i això acaba comportant que molt probablement la ciutadania s’impliqui més en la democràcia (sigui representativa o participativa). En el cas de la desconfiança succeeix tot el contrari, la ciutadania veu amb mals ulls a les persones representants i tot el que les envolta. Guanyar la confiança costa, però perdre-la és qüestió d’un instant. I, si a més, la desconfiança perdura en el temps, pot acabar en un cercle viciós del que és difícil sortir-ne.

No tot es perd per sempre. Les administracions públiques poden restaurar la confiança de les persones representants sempre que es dediqui temps i esforç. De moment, les dues estratègies que s’agafen com a model per retornar la confiança són: la participació ciutadana i la transparència.

D’una banda, la transparència permet visualitzar l’administració a ulls de la ciutadania. És a dir, la transparència estableix mecanismes que garanteixen la rendició de comptes sobre què, quan, on, com i per què es prenen les decisions polítiques. Les noves tecnologies tenen un paper clau en el retorn de la confiança, les pàgines webs i els portals de transparència són clau per donar accés a la ciutadania a allò que es fa des dels ens públics (i també en les formacions polítiques).

D’altra banda, la participació ciutadana implica que el poble es converteixi en un actor actiu de les polítiques públiques. Escoltar la veu de la ciutadania ajuda a prendre decisions de manera conjunta, creant d’aquesta manera una responsabilitat compartida. Com senyala Brugué (2022) els problemes cada vegada tenen una major complexitat i això, segons l’autor, s’acaba materialitzant en dues visions: els problemes malaïts i els problemes NIMBY. En primer lloc, els problemes malaïts són aquells que tenen una gran dificultat i cal implementar polítiques públiques des de diferents perspectives. Per exemple, l’educació no solament és una qüestió d’ensenyament, sinó que també acaba afectant la salut, la conciliació familiar, l’àmbit ambiental,  la participació ciutadana… En segon lloc, els problemes NIMBY són aquells que fan referència a l’”aquí no”. A tall d’exemple, hi ha un consens a la societat que és necessari tenir cementiris, però en la majoria d’ocasions ningú vol tenir-lo a prop de casa. La participació ciutadana es converteix necessària justament perquè el que es vol és aconseguir solucions als problemes malaïts i al NIMBY.

En conclusió, la confiança de les persones representants és un fonament clau per a qualsevol democràcia. És imprescindible que els i les líders treballin per mantenir i augmentar la confiança i això passa perquè s’implementin mecanismes d’apropament entre la ciutadania i les administracions públiques. És a dir les polítiques de transparència i participació ciutadana es converteixen en dos elements necessaris per garantir una bona democràcia.

FONTS DCUMENTALS
Brugué, Q (2022) Organizaciones que saben, organizaciones que aprenden. Instituto Nacional de Administración Pública (INAP).

Blanes, MA (2022) La confianza en las instituciones públicas. Revista Española de la Transparencia (14), 17-24 https://revistatransparencia.com/ojs/index.php/ret/article/view/218