Adrián Arroyo Díaz-Morera. Mediador. Autònom. www.adrian-arroyo.com
Cap a una política de connexió i compassió
En un rar moment de serietat, Marshall Rosenberg, pare de la Comunicació No Violenta (CNV), sentencia “What you see is what you get”[1] per il·lustrar de forma poètica la possibilitat que propicia el seu gadget[2] tecnològic més avançat: unes orelles de girafa. Allò que veus és allò que hi ha. Tot i que el propòsit últim de la CNV sigui la connexió amb l’altre i, en el camí envers aquesta, la suposició és un dels mecanismes de comprensió humana a disciplinar, Rosenberg convida a percebre des d’una mirada i escolta compassiva; la de les girafes, els animals terrestres amb el cor més gran. Compassió, de l’arrel grega pathos, vol dir amb emoció. Qui és compassiu veu l’altre més enllà de la seva incapacitat per expressar emocions i necessitats, i pot fer un intent per connectar.
En l’estira-i-arronsa actual, raó i emoció s’han confrontat com a mútuament excloents. La raó, aïllada i confrontada amb el reconeixement de l’emoció, es converteix en un mecanisme binari, o el que és el mateix, en el bufó de la visió de joc de suma zero: o tu o jo. La raó es troba incrustada en l’imaginari competitiu de qui vol demostrar la seva superioritat assenyalant els mals dels altres. Així, la raó s’estableix en oposició i aspira a negar una altra raó. Allò que l’escriptor francès Amin Maalouf va encunyar com identités meutrières[3] (identitats assassines). La imposició de la raó se sol basar en la generalització, la desatenció i la inconsideració, i es mou des de la reactivitat i la negació d’altres canals. Qui només veu la raó, no veu l’altre.
Immersos en aquesta confusió, la política viu en un medi de malnodrida argumentació que sol degenerar en diatriba. L’actual habilitat per governar beu d’un imaginari polític que ha estat homogeneïtzat, reduït i caracteritzat per un discurs ideològic que estableix unes posicions innegociables. Per a convèncer la ciutadania de la seva raó, els partits s’interpel·len des de la violència de la reafirmació, rebecs i/o incapaços d’explorar les necessitats de la ciutadania que no els ha votat.
Una escolta assossegada del discurs polític de la raó, identificarà al brou ingredients de dubtosa qualitat. Entre ells, l’intent d’apoderar-se del sentit comú, l’ús implícit de supòsits inqüestionables i tota mena de diagnòstics dels mals “obvis” que pateixen les altres persones.
Fins i tot l’esquerra, que era qui d’entrada es comprometia amb la causa de la compassió, ha esterilitzat el seu discurs en favor de l’obvietat com a motiu principal per lluitar contra allò desraonat. Aquesta degeneració de l’ús de la raó fa que tot desacord amb un plantejament polític sigui ridiculitzat i ignorat. Com diu el professor Giorgos Kallis[4], la gran tragèdia de les tragèdies gregues és la certesa inamovible en la qual són instal·lats els personatges. La puresa de la seva raó és tal que no es permeten la ponderació de criteris alterns. Les grans tragèdies ho són per ser tràgicament insensibles a la incertesa que ens proposa considerar l’altre.
Ara bé, la incertesa no és una proposta teòrica. Tot el contrari. És l’acceptació de qui es deixa parlar pel batec d’una veritat desatesa i respon a una realitat menys encapsulable per la raó. És un esforç de reconeixement. Un “encara i no identificar-m’hi, veig les circumstàncies que et porten a pronunciar-te així.” Aquesta és la compassió de Rosenberg, la que veu i escolta més enllà de la paraula pronunciada. I em permeto proposar conduir la política cap a aquest camí.
Com “parlar-se” a la política
L’estàndard de la qualitat política s’espera que sigui innat en el polític. Quan un dels aspectes més importants, com ara la comunicació, es violenta de la forma actual, el poble ha de poder recordar quina comunicació necessita dels seus representants per evitar sentir vergonya i caure en la manca de claredat. Al contrari, els partits polítics es limiten a fer allò de preaching to the choir (predicar als feligresos habituals) com diuen els anglosaxons. És moment de fer veure’ls que cada cop els feligresos són menys perquè les formes del sermó ja no captiven. Més aviat, al contrari.
D’alguna manera, els polítics han evidenciat que parlant no ens entenem. ¿Per què? Perquè hi ha moltes maneres de parlar-se. Poc importa el color, des del cinisme al “bonisme” són tot intents tràgics per trobar la forma i la paraula que per propòsit busca la connexió.
La qüestió de la mediació política és justament una proposta per endinsar-se en les circumstàncies que conformen les ideologies dels partits polítics. Perquè la ciutadania voti des de l’esperança, els polítics haurien d’obrir-se a explorar els interessos i necessitats que els porten a posicionar-se d’una manera o altra. A més, és tasca de tots els qui governen preguntar-se i apropar-se a les necessitats del poble.
Si els dirigents polítics volen conduir des d’un convenciment originat en una veu pròpia, en la dels interessos i necessitats de la ciutadania, el refrec de l’acusació de poc serveix. En un incipient imaginari no violent, estimo de gran importància impulsar espais de mediació política on els representants de tots els partits s’asseguin en la incomoditat d’escoltar les necessitats d’altres votants. És la via per sortir de l’enroc al qual porten els “packs” ideològics: en compte de posicionar-se des del sí o no, els temes s’han d’abordar des de les circumstàncies que generen necessitats. I això, inevitablement, comporta obrir-se a les emocions que causa tenir o no cobert allò que es necessita. Passar de la raó constituïda per l’enteniment inequívoc, al matís de l’emoció que enllumena allò raonable com la consideració circumstancial de l’altra.
La consideració és l’acte polític per excel·lència i en un espai on es propicií s’obre la possibilitat a trobar acords entre les particularitats, menys confrontades pel posicionament ideològic.
[1] Ponència de M. Rosenberg : https://www.youtube.com/watch?v=eF6kMJxOpvI min. 16:18
[2] Rosenberg solia portar amb ell dos parells d’orelles de peluix: unes de girafa i unes de xacal, a les que irònicament anomenava aparells tecnològics.
[3] A. Maalouf, 2022, Identidades asesinas, Alianza Editorial
[4] The Great Simplification – with Nate Hagens #52 (04/01/2023) https://www.youtube.com/watch?v=4VlVqw_BKdU
Àmbits de Política i Societat 